Lletra petita
El valor de fer-se vell
“L’ésser humà té por de la malaltia. I té por de la mort. Dos factors que han generat una indústria contra l’envelliment que mou milions i milions a tot el món
Ser vell avui no és com ser vell fa 50 anys. És evident que la millora de les condicions de vida ha fet que tots plegats visquem més. Però a partir de quan una persona és vella? L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera una persona d’edat avançada aquella que té entre 60 i 74 anys. Des dels 74 fins als 90 és vella i, a partir dels 90, és d’una vellesa avançada. Des del punt de vista biològic, l’envelliment és el resultat de l’acumulació de danys moleculars i cel·lulars al llarg d’un període prolongat de temps, cosa que acaba fent que l’ésser humà perdi capacitats físiques i mentals, que tingui més risc de patir malalties i, per tant, de morir. I aquesta és la clau de volta: les malalties i la mort. Quan l’OMS va anunciar la seva intenció de catalogar la vellesa com una malaltia, es va generar una gran polèmica. Sobretot perquè, si és una malaltia, es pot curar.
L’ésser humà té por de la malaltia. I té por de la mort. Dos factors que han generat una indústria contra l’envelliment que mou milions i milions a tot el món. Arribem a un punt en què la ciència avança tant que al Japó han inventat una tècnica que el que fa és substituir la cèl·lula vella per d’altres de joves, amb la qual cosa el risc de malaltia disminueix i l’aparença es manté més juvenil. Perquè no ens enganyem: ningú vol fer-se vell, però tothom es vol mantenir bell. Fer anys està molt bé, perquè tens més experiència i segons quines coses cada cop t’importen menys. Però físicament no aguantes com abans, t’has d’aixecar a mitja nit i apareixen mals que abans no tenies. I això no és plat de bon gust.
Però si la vellesa s’arribés a considerar una malaltia com havia proposat l’OMS i els estudis van en la direcció que l’ésser humà visqui més, s’obre un debat ètic que no és menor. En un planeta amb sobrepoblació, amb unes diferències econòmiques abismals i un accés molt divers a la medicina, l’estructura social hauria de canviar. I allà cadascú, però quan et toca fer-te vell i et toca morir, ja t’hi pots anar posant de cul.
