El factor humà
Meridiana no desconvoca
L’acció resistent a Fabra i Puig segueix dempeus, malgrat el desert de l’estiu i malgrat l’hivern del sobiranisme
Dilluns, 5 d’agost, havia de ser un dia de carrer. Ni el pic de les vacances, ni la calor que ho rosteix tot aquests dies, res havia de ser impediment perquè dilluns l’independentisme més combatiu matinés i se cités a les vuit –quasi sense haver ni esmorzat– a l’exterior de l’estació de França de Barcelona. Empenyia la convocatòria el rebuig a l’acord entre ERC i el PSC, anunciat divendres al vespre, per fer president de la Generalitat Salvador Illa.
La convocatòria es va estendre per les xarxes durant tot el cap de setmana fins que a última hora de diumenge, quan alguns ja tenien preparada la gorra, la bossa i l’ampolla d’aigua per a l’endemà, l’ANC, primer, i els CDR, després, van decidir anul·lar l’acció. Ningú sabia ben bé què s’hi anava a fer, dilluns a les vuit del matí a l’estació de França, però finalment tothom va saber que no calia matinar i que l’independentisme podia seguir de vacances.
És així com, a les portes de l’hivern, l’independentisme segueix de vacances d’estiu i amb molt poques ganes de tornar a la feina potser perquè damunt de la taula n’hi ha molta de pendent, massa, complexa, de mal fer i encar pitjor desenredar. Qui no té mai mandra, qui apuja cada dia la persiana de la reivindicació, és la gent de Meridiana Resisteix. Sí, la protesta independentista de Sant Andreu, nascuda la tardor del 2019 arran de la sentència als líders sobiranistes, segueix viva malgrat el malgrat de tots els malgrats.
Dilluns, a les vuit del matí, a l’exterior de l’estació de França no hi havia ningú, però a les vuit del vespre a la placeta de davant del vestíbul de l’estació de Fabra i Puig hi havia una trentena d’homes i dones, plantant pancartes, l’estelada i la bandera negra que simbolitza la persistència en la lluita, el no defalliment. Banderes i sardanes, perquè la gent de la Meridiana ha establert un mètode per resistir consistent a dedicar cada dia de la setmana a una activitat diferent, i, si dilluns es dansa en rotllana, els dimarts es fa assemblea i els dimecres es dedica l’estona a parlar de llibres. Ah, i cada dia s’hi parla i es debat de política i d’estratègia a la recerca d’un desllorigador. Algú diria que és el conte de l’enfadós, una repetició que no porta gaire enlloc, però també es pot dir que és l’estratègia d’aquell que sap que només un pas rere un altre, encara que siguin petits, condueix fins allí on es vol arribar.
I des de la tardor del 2019 a la Meridiana s’han fet 1.475 passos, aquest és el nombre de trobades que de forma ininterrompuda s’han fet fins a la data d’ahir, i l’objectiu immediat és arribar a les 1.500, circumstància que s’escaurà el 31 d’agost i que es pretén que sigui motiu de celebració.
La Meridiana va ser i encara és un desafiament en tota regla. Ho era quan la convocatòria era secundada per una multitud que tallava diàriament el trànsit d’entrada i sortida de Barcelona, i ho continua sent avui perquè mantenir-se units i dempeus és tot un exemple per a aquells que es dediquen a fer i a fer-se la traveta. Són un exemple la Pi i la Taiguari, dues veïnes de Castelldefels que dos dies a la setmana s’enfilen al tren al seu poble, baixen a plaça Catalunya, agafen un segon tren a Fabra i Puig i allí participen en la moguda de la Meridiana. Hi van de cor, mogudes per un sentiment net, sense esperar cap convocatòria a les xarxes.
