El misteri Puigdemont

Quan començo a escriure aquest article encara no se sap on és Carles Puigdemont. L’última notícia –vostè potser llegeix l’article quan ja ha passat l’hora– és que ell mateix s’ha fet ressò de la rebuda que li ha organitzat l’Assemblea Nacional Catalana a les nou. I també se sap que ha fet un vídeo, que potser va gravar fa dies, dient que ha començat la seva tornada a Catalunya. El país és de vacances. Passades les vuit del vespre d’ahir per a vostè, Puigdemont és tendència a X, per sota de María Pérez, una noia de cabells curts que ha guanyat l’or en marxa en els Jocs Olímpics.

Francament, és una tornada estranya. Puigdemont torna en ple agost, amb el país de vacances i, per tant, amb un ressò més reduït, per molt que tornin els anchorman de la ràdio. Torna, no pas per assistir a la seva pròpia investidura, com hauria pogut fer el 2018, sinó per la investidura del socialista Salvador Illa –favorable al 155 que estava actiu en aquell moment–, amb els vots d’ERC, el company de viatge dels fets d’octubre. I torna després de l’aprovació d’una llei d’amnistia per part de l’executiu i el legislatiu que el poder judicial no vol aplicar en el seu cas.

Puigdemont, per tant, no torna com Josep Tarradellas. Però, tot i que s’espera que serà detingut, tampoc torna amb l’èpica que se li podia suposar el 2018. Torna amb l’argument de fer sortir els colors a la democràcia espanyola, però caldrà veure l’abast de la repercussió que tingui la seva denúncia. I també dependrà del que passi després del xoc inicial. De com, quan i quant de temps sigui detingut. Ah, i torna amb els Mossos d’Esquadra, dirigits políticament per ERC, preparats per detenir-lo com a policia judicial, amb un zel, a priori, que té més a veure amb l’escarment patit pel cos després de l’1-O que amb la perillositat d’un periodista d’Amer, antic treballador d’aquesta capçalera.