Guardeu els secrets

L’anunci de cervesa més celebrat de cada estiu, mentre em fregeixo de calor al pis de Barcelona, el veig, mentre l’actriu, preciosa, normativa, amb aquella primor vintage, ja per sort démodée, es passeja pels paisatges que estimo i que he anat descobrint molt a poc a poc, al llarg de moltes dècades, a un ritme de mitjan del segle XX. Ella passa per tot arreu en qüestió de dies, hores?

Cada cova, cada cala nova, cada camí, l’he anat afegint en una llista al meu cervell i quan hi torno hi duc la meva gent amb parsimònia, a peu sobretot, al que jo he après que és el ritme d’illa, que és caminant o en bicicleta, i mirant de no deixar rastre ni modificar l’ambient. Venero cada racó, mirant de fondre’m en el paisatge, en silenci, amb roba i capell per no cremar-me i sense ni crema solar, que contamina. Ara sempre hi ha gent que ja ha arribat abans a tots els racons que jo encara no he descobert. Motos d’aigua que no saps d’on surten esquincen la calma. Dos mil a la platja s’empassen el gaudi d’un, que fa l’imbècil fins a la línia de bany, i aquest embruta l’aigua de combustible i ho sentim tots des de la sorra.

El veig a l’anunci: el meu racó més preuat, més bonic, on l’aire és més pur, on només trencaven el silenci el batec de les ales dels pardals, les bombolles dels peixos i el vol cada cop més dolorosament freqüent dels avions. La bona gent, si de veritat estima els paratges, no els esbomba a la tele i a les xarxes. I sobretot, s’organitza per fer front a un model turisticoeconòmic depredador que ens ho està prenent tot.