El poeta que cantava als ulls verds

El palamosí Josepmiquel Servià va morir ahir, als 76 anys. Advocat, periodista, poeta, rapsode i assagista, va ser un personatge conegut al país pels seus textos, les seves participacions radiofòniques, els seus poemes i els seus llibres de narrativa, entre els quals destaca Granissat de cafè, que va publicar el 1990 i del qual se n’han fet moltes edicions. Va guanyar premis de narrativa, el Gaziel i l’Avui de periodisme i l’Òmnium Cultural de ràdio i televisió. Les cròniques periodístiques parlaran del seu recull d’entrevistes Catalunya, tres generacions, de les biografies de Gabriel Ferrater i Lluís Llach i dels seus poemaris Jerarca de la llum, La boca encesa i Manual d’oficis. Però a nivell popular passarà a la història per haver estat el poeta de guàrdia d’El Suplement de Catalunya Ràdio de Xavier Solà, del 1991 al 2003, i per haver estat l’autor de la lletra de l’havanera Ulls verds, que va musicar Ricard Viladesau, el príncep de la tenora, enregistrada per molts grups i present a moltes cantades encara avui.

El llibre Granissat de cafè. Memòries i fantasies a la vora del mar em va atrapar. Eren anècdotes i històries de personatges coneguts, experiències tragicòmiques. Estaven ben escrites, amb molt d’humor i ironia, i explicaven el país. Hi publicava una història particularment deliciosa de Josep Pla que explicava com era el personatge en la intimitat, i recordo també una història que afectava el bisbe Josep Maria Cases Deordal, que ho va ser de Sogorb-Castelló entre el 1972 i el 1996. Era el 1972 i ja era bisbe però no formalment. Anava en un cotxe amb uns joves activistes que portaven papers compromesos. Els va parar la Guàrdia Civil i el bisbe Casas va començar a moure una creu pectoral, de tal manera que els van deixar anar immediatament.

Al llibre hi ha grans històries del president Tarradellas. Servià treballava a premsa de la Diputació de Barcelona i va continuar amb la Generalitat reinstaurada. Allà explica el protocol que feien servir a les visites i com el president de la Junta d’Andalusia, rebut amb honors pels Mossos, va dir: “Joer, el tío, hasta tiene guardia mora.” El president tenia una tàctica per a les fotografies. Rebia el visitant a la porta del despatx i li avançava la mà. El visitant el corresponia i en aquell moment Tarradellas quedava quiet i, per inèrcia, el seu visitant s’havia d’avançar per arribar a la seva mà. Era el moment dels fotògrafs. L’endemà el visitant sortia amb el cap cot i com si s’inclinés davant del president. També explica quan un periodista d’Interviú es va presentar a entrevistar-lo i li va dir a Servià: “Hoy me cargo al viejo”, i li va explicar que li faria preguntes intranscendents i de cop la pregunta que l’ensorraria. Va començar preguntant-li el seu plat favorit i quin era el seu sastre: “Pellicer, de passeig de Gràcia”, va respondre el president, i de cop el periodista li va etzibar: ¿Y qué le parece Francisco Franco?” I el president, ràpid, va contestar: “Franco, Franco... No me suena, yo siempre me visto con Pellicer.”

Fa dos dies Servià va enviar als amics, un d’ells Xavier Castillón, un bell poema que va escriure la nit que van executar Puig i Antich: “Tu ets ple de vida, encara, i d’esperança / a quatre hores seràs tan sols un nom.”