Acústica contra música

No he pogut anar a escoltar Claude Nougaro, un cantant francès amb molt de caràcter –i autor d’unes cançons excel·lents– que feia un únic recital a Vilanova i la Geltrú. El públic era escàs. Llàstima que quan ve un cantant d’aquesta categoria no pugui actuar diverses vegades, que és l’única manera que comenci a córrer la veu; quan no es tracta d’un nom molt popular, l’única publicitat eficaç és la que fa el públic després del primer recital, i sovint qui havia començat davant quatre gats es troba amb la sala plena l’últim dia. En aquestes circumstàncies, una sola actuació és malaguanyada.

Volia comentar un aspecte d’aquest recital: la mala acústica. Diuen que era pèssima. El mateix Nougaro ha dit que proporcionava “un so infernal”.

Aquesta deficiència s’ha produït darrerament en molts actes musicals i constitueix un atemptat a la creació artística; si es tracta de “fans” que acudeixen a “veure” un grup de moda i a escoltar, encara que sigui malament, les peces que ja saben de memòria –perfectament reproduïdes en el tocadiscos de casa–, la deficiència té una importància relativa, com ho demostra que no protestin, submergits com estan en el clima apassionat de ser prop de l’ídol, que ho justifica tot –ni que canti o toqui amb “play-back”. Però si la víctima de l’acústica dolenta és una cantant de “lied”, uns guitarristes o un pianista que val la pena d’escoltar amb la màxima fidelitat possible, la deformació sonora –per una acústica massa sorda, massa ressonant, etc.– és un engany lamentable que es fa al públic i produeix en l’artista un sentiment de frustració.

Bàsicament és un problema d’utilització de locals inadequats. I els locals inadequats solen triar-se per un d’aquests dos motius: per raons econòmiques o per raons estètiques.

Al primer grup pertanyen, evidentment, els palaus dels esports i d’altres grans recintes, que permeten una nombrosa assistència i, per tant, pagar els alts honoraris que demanen els actuants o, en alguns casos, vendre les entrades a preus populars. Són locals no gens acollidors i en els quals una sonorització correcta és pràcticament impossible.

L’altre “pecat” artístic es comet per raons estètiques, i és freqüent en la música clàssica. Una ciutat o un poble té la bona pensada d’organitzar un concert, o un cicle de concerts, i un cop aconseguida la modesta subvenció –algun dia s’haurà d’escriure l’epopeia meritíssima dels quatre joves de bona fe que s’embranquen en aquestes aventures– cal decidir on es farà. Aleshores es cau en la comprensible temptació de fer-ho en un lloc que faci bonic: una església bellíssima, per exemple, però en la qual tots els sons es barregen, o una luxosa sala d’actes tan emmoquetada i entapissada que ofega el so, o un pati o claustre en el qual l’arquitectura és admirable però la música inaudible.

És un problema de prioritats: si es fa un concert, la música ha de ser primer que el marc. En un moment de delicat “pianíssim”, el pas d’un avió o la insistent salutació de les granotes –jo ho he viscut– significa una ruptura brutal. Si cal escoltar música, s’ha de triar el lloc que tingui l’acústica més bona, i només si hi ha dos espais d’igual qualitat es pot triar el que tingui més valor històric o més gràcia ambiental. Seria bo de no oblidar-ho, mentre esperem –ben asseguts– que cada poble tingui una sala de concerts, projectada específicament per a aquesta funció.