Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Veure i entendre
Un nen xinès d’onze anys, segons explica l’agència Efe, té uns ulls capaços de veure –com si fossin de raigs X– el cor, els pulmons i qualsevol òrgan intern de l’ésser humà. Diuen que el seu cas ha estat examinat per una acadèmia de medicina i s’ha comprovat que el nen serveix per a aclarir, per exemple, en quina posició es troba el fetus d’una embarassada –una vegada avisà que havia vist bessons i ho encertà– i també com a substitutiu de radiografies que podrien ser difícils o perilloses.
Aquest fenomen planteja uns interrogants interessantíssims: per exemple, aquest nen xinès veu el que està amagat quan ell vol? Cal suposar-ho, perquè d’altra manera aquesta capacitat singular de visió no seria una “qualitat”, sinó un “defecte”. Seria un nen incapaç de veure la superfície de les coses, és a dir, les coses tal com se’ns presenten. Alguns compatriotes de Shie Zo Hue, que és el nom del prodigi, asseguren que habitualment veu tothom despullat, i si això fos cert significaria –lligant-ho amb el que dèiem ara mateix– que té el do de “graduar” la seva penetració visual, i gràcies a aquesta capacitat pot viure i conviure; seria terrible no poder veure els ulls de la gent –sinó el crani–, ni els llavis, ni l’espatlla càlida sobre la qual posem amorosament el nostre braç, sinó els ossos.
Allò d’“anar al fons de les coses” no sempre és, socialment, recomanable, i un infant-raigs X permanent estaria condemnat al pitjor dels càstigs. Afortunadament, no hi ha notícies que Shie Zo Hue pugui “veure” els pensaments i els sentiments, i així potser se salvarà de la follia.
Un altre interrogant, que segurament té com a resposta un “no”, és si, a més de veure, l’infant entén allò que veu. Allò que ell veu ho han d’interpretar els metges.
Veure i entendre són dues aptituds humanes curiosament deslligades, encara que en el llenguatge corrent diguem d’algú que té una “visió” perfecta de les coses. Hi ha qui veu moltes coses, però no n’entén cap, i hi ha qui és capaç d’entendre un fet sense haver-lo vist.
Avui dia hi ha un gran moviment a favor de l’objectivitat, i no és que jo estigui en contra d’educar la capacitat d’observació, ben al contrari. Sento no recordar on vaig llegir fa poc una certa crítica al predomini dels llibres de la mena “què és un avió”, “què hi ha en un mercat”, etc. destinats als infants, i la decadència del conte infantil i la faula. Està bé, això d’aprendre a mirar, però potser haurem d’acceptar que hi ha una altra fase de la formació que és la d’entendre, o si voleu, la de “veure” allò que no és tan visible com les peces d’una màquina que ens han desmuntat pedagògicament. És evident que el món no és, només, una suma d’objectes tangibles, i que potser seria necessari editar uns llibres que ajudessin a entendre què és l’amor, què és la bondat, què és l’honradesa, què és la sensibilitat social…
Potser sí que així arribaríem veritablement “al fons de les coses”, perquè el que hi ha al fons de les coses mai no és una altra cosa radiografiable –ni que sigui amb ulls superdotats–, sinó una idea o un sentiment.