Curiositats lingüístiques

Uns amics que han fet un viatge a Irlanda han portat un exemplar del famós Guinness Book of Re- cords que recull anualment, com és sabut, els rècords mundials en els camps més diversos; tendim a associar aquest llibre amb els fets pintorescos, com tocar la bateria durant 720 hores o menjar 218 ostres en cinc minuts. Però la veritat és que aquest volum ordena una documentació molt curiosa sobre allò que és el més llarg, el més curt, el més feixuc, el més lleuger, el més lent, el més ràpid, etc., pel que fa al cos humà, el món de la natura, el món científic, l’arquitectura, la mecànica, els negocis, etc., i com que també s’hi troba la referència del “més antic”, jo el veig com un llibre de veritable interès històric.

Com que cal suposar que el lector de l’AVUI no és indiferent als temes lingüístics, trio algunes de les notícies que el Book of Records dóna sobre aquesta matèria.

Al món es parlen avui uns 5.000 llenguatges i el més estès és el xinès del nord, o mandarí, parlat el 1975 per uns 575 milions de persones. Contrasta aquest fet amb la supervivència fragilíssima d’una sèrie de llengües per a les quals la història ha estat adversa. La desaparició d’un idioma fa escruixir, perquè amb ell es perd una profunda i complexa creació humana que no ha tingut ni tindrà mai equivalència. És patètic saber que quan Edward Maddrell, de l’illa de Man, morí el 1974, el manx s’extingí; era l’últim illenc que el parlava. Una altra llengua del Regne Unit, el cornish, s’ha salvat gairebé de miracle; en fou publicat un diccionari el 1887, quatre anys abans que morís l’última persona que el dominava. Es considera que avui dia hi ha com a mínim una vintena de llenguatges –entre els quals sis que són propis d’indis dels Estats Units– que no permeten ja de mantenir cap conversa, perquè han arribat al punt que només el parla una persona. I una altra informació que fa posar la pell de gallina: l’eiak que s’ha conservat al sud-est d’Alaska, encara és parlat… per dues germanes velletes quan es troben.

Curiositats: l’idioma amb més lletres és el cambodjà (72), mentre que el rotokas només en té 11. Més sons consonants: l’ubyx caucasià (80), i el sedang (Vietnam) distingeix en canvi 55 sons vocals, una gamma que no podem imaginar-nos –si no és com una infinita gradació musical– els qui parlem un idioma amb 8 sons vocals, que ja semblen molts als castellanoparlants, que en tenen 5. Hi ha un mot estonià referit al gel que té quatre vocals seguides, més ben dit: una vocal repetida 4 vegades: “jaaaarne”. Quant a mots llargs, el que descriu unes aigües de Bristol dient que són “aequeosalinocalcalinoceraceoaluminosocupreovitriòlic” és una mena de sospir comparat amb un mot de 170 lletres que inclou Aristòfanes en una de les seves comèdies, i les 3.600 lletres necessàries per a descriure un producte químic que conté 500 aminoàcids.

Posats a estalviar, en canvi, el rècord de la correspondència curta correspon a Victor Hugo, que, impacient per saber com havia estat rebuda la seva obra Els miserables el 1862 va escriure a l’editor això: “?”. La resposta fou aquesta: “!”

El rècord del poliglotisme el té, avui, un cap de les Nacions Unides, que en un cens “només” ha volgut posar dinou idiomes, perquè diu que no té temps per a recuperar la seva perfecta fluència en uns altres dotze. Hi ha d’altres persones comprovades que en parlen més de vint-i-cinc amb correcció absoluta, entre les quals no figuren, evidentment, els castellanoparlants universitaris i polítics que després de tants anys de viure a Catalunya no han aconseguit de dir normalment “bon dia”; tot un rècord digne del Guinness Book.