El president Illa i la quadratura del cercle

Salvador Illa és davant l’exigència de desplegar i complir els acords que han permès que sigui el 133è president de la Generalitat. Sense donar per descomptat que no hi haurà friccions amb els comuns, els pactes amb ERC són els que poden ser més font potencial de conflicte si Illa vol portar fins al final el compromís d’assumir-los de l’A a la Z i defensar-los davant el PSOE, singularment pel que respecta a l’acord de finançament. Que Illa (PSC) hagi de negociar amb Sánchez (PSOE) el compliment d’un acord d’investidura que ha tancat amb els republicans –vigilants des de l’oposició– és gairebé la quadratura del cercle. L’abast del nou finançament català es concretarà en la determinació de la quota de solidaritat i aquí no valdran mitges tintes ni solucions de compromís: o l’acord té impacte en les autonomies del règim comú o, la legislatura catalana, no hi haurà per on agafar-la. La nova correlació de recursos econòmics no és possible sense correccions com les que no volen, entre d’altres, socialistes com ara Lambán i García-Page. Per ser conseqüent amb el preàmbul del seu discurs d’investidura, Illa tampoc pot actuar com si la normalitat institucional fos una realitat. L’absència de Carles Puigdemont i Lluís Puig, contra la seva voluntat i per l’actitud de rebel·lia del Suprem cap a la llei d’amnistia, en serà un recordatori permanent. L’altre gran front obert en els acords amb ERC és el de la llengua, amb un TSJC obstinat a imposar quotes i un Illa que mentre era cap de l’oposició es refugiava en el compliment de les resolucions judicials per posar-s’hi de perfil, un perfil baix. Seria una paradoxa incomprensible que el seu govern inclogués una conselleria de llengua que servís per gestionar l’aplicació de les quotes de castellà a l’escola. Illa, tercer president socialista de la Generalitat, també s’haurà d’esforçar per canviar l’etiqueta de valedor del 155 per la de defensor de la dignitat de la institució, com van fer els seus antecessors, Maragall i Montilla. Sense aquest canvi de perspectiva, la confiança dels seus socis d’investidura i de l’independentisme en general serà impossible i l’estabilitat del seu govern estarà tan amenaçat com ja ho està ara mateix la legislatura espanyola.