Som 10 milions
Nova Caledònia (del nord)
L’ONU diu que França actua de potència colonial a Nova Caledònia i que refusa reconèixer la legitimitat i la sobirania del poble d’origen. No recorda res als catalans?
El moviment insurreccional del maig passat a Nova Caledònia –Kanaky o Kanàkia– a uns quants catalans (del nord) ens ha immers en unes reflexions sobre l’absència de reconeixement de la Catalunya Nord en l’arquitectura institucional francesa. Tot i la distància dels dos casos –els canacs són de pell fosca, els catalans de pell clara; els catalans sem mediterranis, els canacs gent del Pacífic; Nova Caledònia té autonomia, Catalunya Nord ni tan sols se li reconeix el nom dins la Regió–, no ens podem privar d’establir paral·lels, pel fet de ser dos territoris de la mateixa República, amb identitat maltractada, per la minorització de la població d’origen, per la violència institucional de l’Estat.
Nova Caledònia, “descoberta” per James Cook el 1774, un escocès (d’aquí el nom), és presa per la força el 1853 per l’emperador Napoleó III, que en fa un punt estratègic francès al mig del Pacífic i una colònia de poblament: penitenciari de presos polítics i comuns, colons econòmics, explotació de recursos… La població originària de Melanèsia que hi viu des de fa mil·lennis és reduïda a l’estatut d’“indígena” sense cap dret ni vot (fins al 1950…), pateix una davallada demogràfica del 80% (mortaldat) arran del xoc bacterià provocat pels invasors, és cristianitzada, víctima d’aculturació forçada i d’extorsió de les terres. Les revoltes de 1878, 1917, 1988 són aixafades amb massacres.
Dels 9 morts en la insurrecció d’aquest maig del 2024, 6 són canacs, 1 europeu (en diuen caldoches –caldoixos proposi en català) i 2 gendarmes. El 31 de maig, el govern francès deia que havia reprès el control de la capital, Nouméa, encara que els barratges se reconstitueixin i que les milícies dels europeus patrullin per la ciutat. A hores d’ara, hi ha encara rutes tallades, i el toc de queda i la compra d’acohol han estat prorrogats. Els líders canacs continuen deportats i dispersats a França des del 23 de juny, acusats d’incitar les revoltes. Tancats a presó en espera de judici, a 17.000 km de casa seua...
La raó de l’esclat insurreccional és el vot per l’Assemblea francesa del “desgel” del cens electoral reservat als sols canacs i als arribats a l’arxipèlag fins al 1988. Contra la voluntat dels canacs (minoritaris a la seua terra –el 40%–), la mesura reforçaria així el domini dels caldoixos i allunyaria la perspectiva d’una majoria independentista. Els canacs són concentrats a la província del nord-oest (i les illes Lleialtat –Loyauté–), mentre que els europeus ocupen la capital i el sud-est de la Gran Terra (180.000 dels 270.000 habitants). Distribució que, segons com evolucioni la crisi, podria considerar una Caledònia del nord escindida del sud controlat pels caldoixos.
La situació a Nova Caledònia és complexa i senzilla a la vegada. Complicada perquè fa segles que França hi envia població europea i que trobar una solució equitable per a tothom és difícil. Però simple perquè, com diu l’ONU, Nova Caledònia forma part dels territoris “colonitzats” i que França hi actua de potència colonial que refusa reconèixer la legitimitat i la sobirania del poble d’origen. No recorda res als catalans?
