“Empenyeu, empenyeu!”

És un quart de deu del matí del dia 8 d’agost del 2024. La gernació independentista aplegada davant de l’Arc de Triomf traspua, amb suor, crit i rialla, una satisfacció que feia temps que no podia ni sentir ni expressar. La fugaç aparició del president Puigdemont i el breu i intens missatge ha encès els ànims populars. Ha saltat a l’escenari amb el puny enlaire i un crit contundent: “Encara som aquí!” I l’ha abandonat amb un compromís: “No sé quan ens tornarem a veure, però ho farem cridant «Visca Catalunya lliure»!” Immediatament ha començat la desfilada del president i el seu seguici cap al Parlament.

Dues fileres de tanques metàl·liques, farcides a banda i banda d’ulls il·lusionats, somriures exultants i mans delitoses, marquen son camí. Les preguntes voleien de manera obsessiva. “El veurem quan passi? Vull donar-li la mà.” La massa arriba en una sola columna fins al final del passeig Lluís Companys i llavors es bifurca. El president i el seu seguici fan camí cap a la porta principal del parc de la Ciutadella i la ciutadania s’adreça cap a les quatre portes laterals. Ningú sap qui ha donat aquesta ordre ni ningú s’ho pregunta.

Els que érem més a prop de l’escenari som els darrers de la fila i ens toca la porta 4. “Volem entrar-hi, volem entrar-hi!” Ens trobem amb la porta tancada i un espai de protecció en forma de U amb tanques metàl·liques i mossos. “Volem entrar-hi, volem entrar-hi!” Com que és l’última porta, recull les escorries de la concentració. Hi ha una gentada que fa por. “Obriu, volem entrar-hi!” Els mossos porten l’uniforme de gala. En un altre moment farien por, però avui l’alegria exultant de la gent els converteix en robocops de pel·lícula americana; són una simple ficció. La massa independentista comença a bullir. “Volem entrar-hi, obriu les portes!” Els nervis són a flor de pell i les galindaines dedicades als mossos són generalitzades en qualitat i creixen en quantitat. En aquest moment, la majoria ja sabem que el president no ha entrat al Parlament ni està detingut. S’ha escapolit de totes les policies i no el troben enlloc.

Hi falta només la metxa. I arriba aviat. Dues persones es van obrint pas fins a arribar a tocar dels mossos. El seu crit de lluita és clar i contundent: “Emputxeu, emputxeu!” Hauria de ser empenyeu, però com que no és hora d’aclariments semàntics tothom es fa seu el clam. És persistent i s’encomana. A la primera fila de la tanca lateral, hi ha dues persones. Una iaia petita i resseca que vomita en castellà castís insults de tota mena i de tot gruix contra el mosso que té davant seu. Al seu costat, amorrada al casc del mosso, hi ha una dona d’uns 50 anys. “Saltem? Saltem?” La pregunta va adreçada a mi. Soc al seu darrere i, per tant, tinc millors condicions per fer palanca. “Saltem?” M’ho ha dit diverses vegades, però jo no m’acabo de decidir. “De què servirà?” El meu cap s’hi nega, però el meu cor i tot el meu cos, al bell mig d’aquell incendi insurreccional, diuen que sí.

Aprofitant que el comandament dels agents es decanta un moment de la tanca, li dic: “Saltem!” I ella i jo ens incrustem contra la duresa protectora dels mossos. Pell, nervi i voluntat contra dissenys sofisticats d’armadures del segle XXI. El delit de la gent es posa en marxa automàticament. Amb la primera empenta fem retrocedir uns pams els mossos, però ràpidament es recuperen. De moment no usen les porres. No serveixen per al cos a cos. Tanmateix, la flama està encesa. La gent situada quinze metres enrere també hi posa la seva responsabilitat mecànica imprescindible. I ho fa amb una fe patriòtica innegable. Sense cap més por que la de no ser dignes d’una pàtria lliure.

Us estalvio la narració de la batalla, però us explico els resultats amb voluntat pedagògica. Un cop fet el primer salt i després d’una bona estona de pressions mútues prou dures –cos a cos–, quatre o cinc persones aconseguim trencar el cordó policial i entrem a l’espai protegit pels mossos. En conseqüència, els agents dels altres braços de la U han de desatendre, si més no en part, el seu espai i, per tant, immediatament s’obren altres fronts de penetració. L’espai és nostre! Quan els mossos veuen que han perdut el control de l’espai que protegien, com a mal menor es posen en fila davant la porta que està tancada amb una cadena i un cadenat. A partir d’aquí, feu el càlcul: 300 persones o més empenyent i una dotzena de mossos encastats en una porta metàl·lica. La porta l’acaben obrint els mossos, que entren al recinte i tornen a tancar. Mentrestant, cinc o sis valents aconsegueixen entrar-hi. Són detinguts temporalment i expulsats del “paradís”. Mentrestant, en una expressió inequívoca d’impotència, ens impregnen de gas pebre.

Paradoxalment –o no–, una hora més tard aquelles portes que no es podien obrir sota cap condició eren totes obertes i la majoria de manifestants ens vam acostar fins a poca distància del Parlament. Ara la tanca policial era més difícil de superar només amb empentes i fe: una furgoneta policial tocava l’altra tot rodejant el Parlament. Tota aquesta història de greu violència policial i de befa absoluta al joc democràtic tenia un sol objectiu: fer possible allò impossible, l’elecció com a president de la Generalitat de Catalunya d’una persona que s’ha declarat sempre enemiga de Catalunya. Arribats a aquest punt de la batalla, algú es pot preguntar de què ha servit la gosadia de Puigdemont i l’esforç d’uns quants milers de catalans que el vam voler acompanyar, també en nom vostre.

Us ho resumeixo breument: ara més que mai, tenim el convenciment que la lluita continua, que si ens organitzem millor la podem guanyar i que quan ens retrobem de bell nou amb el nostre president podrem cridar tots junts i amb fonament “Visca Catalunya”.