Gena/Mabel

Quan fa uns dies, va morir Gena Ro·lands, van fer-li tots els merescuts elogis fins arribar a dir que és la millor actriu de cinema que ha existit mai. Més que una exageració, em sembla una cosa difícil de mesurar. Tant se val. Era una actriu extraordinària: ho serà per sempre en les imatges que habita, sobretot, és clar, en aquelles dels films dirigits per John Casavettes. Tenia un aire d’estrella del cinema clàssic, però amb el seu home van fer per trencar-la en una aventura cinematogràfiques, amb base teatral, inaudites, coratjosa i estremidora: què va ser allò que va passar davant d’una càmera que filmava els cossos com si estiguessin en combat i els rostres com si, certament, reflectissin totes les emocions humanes i, particularment, les més devastadores fins a enfrontar-se a un abisme? De quina experiència íntima es nodreix tanta veritat dramàtica? Hi ha la seva presència a Faces, Opening night, Gloria, Love Streams, entre altres films de Casavettes. Però fa dies, des de la mort de la seva incommensurable intèrpret, que em ve al cap Mabel Longetthi, aquesta dona a qui, d’entrada, veiem sobrepassada per atendre els seus tres fills, als quals, en un moment, diu: “Sabeu que no he fet res més en la vida que tenir-vos?” Aquesta dona “nerviosa”, que fa coses “estranyes” dins la “normalitat” d’una família obrera que fa que la seva “bogeria” resulti tan socialment incomprensible que s’activen els mecanismes per tancar-la en un “centre psiquiàtric” considerant que no és apta per exercir de mare. Inoblidable Mabel, casada amb un paleta encarnat per un també genial Peter Falk que fa entendre un home perdut que no sap què fer per continuar vivint amb la dona que estima. Tan commovedorament humà.