Mentides II

La música de les mentides sempre és entabanadora, acompanya, té un bon ritme i no es fa estrident. És música agradable i llaminera. Com de concert. Les mentides que es publiquen no només sorgeixen de les xarxes socials. A vegades sorgeixen per interessos polítics o econòmics i, sovint, formen part d’estratègies que aprofiten el rumor per canviar coses. Als anys vuitanta i noranta els incendis en zones forestals van ser, sovint, la mentida que obria el camí per acabar requalificant terrenys que esdevenien urbanitzables. Un cop l’incendi havia assolat la zona, la urbanització era la manera de retornar el sòl a la població amb un projecte econòmic suposadament bo; perquè tot allò que sigui font d’ingressos s’entén com a suposadament bo.

Les mentides són així. I els mitjans de comunicació en publiquen sovint. No perquè els periodistes no sàpiguen que són mentides, sinó perquè són les veritats d’algú i les explica. És el dilema del que es troba a l’altra banda de la càmera. Qui té la veritat absoluta? Aquesta és la riquesa d’aquesta feina. Els matisos i, sobretot, la paciència. Perquè el temps, d’una manera o altra, sempre acaba descobrint les cares que s’amaguen darrere les màscares, i en aquell moment la música ja no és prou bona per fer un concert.