Temps era temps

A la Catalunya dels cinquanta i seixanta del segle XX, immersos en una llarga postguerra de pobresa, repressió i absències, els nois, en els barris populars de Barcelona i en els pobles, suplien la manca de joguines amb imaginació. Així, un garbuix de papers i draps premsats d’aparença més o menys arrodonida esdevenia una pilota que durant hores patia les puntades dels emuladors d’uns futbolistes que no havien vist jugar mai però que coneixien per la ràdio i els cromos. Al Call-Sant Felip Neri, un barri històric del Gòtic, interminables partits entre els quatre arbres escanyolits de la placeta, avui de Manuel Ribé (1878-1961, cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona), resultat dels bombardeigs feixistes del 1938, al terrat de l’Escola de Sant Felip Neri o al pati del convent, amb les parets mossegades per la metralla com la façana de l’església. Avui els nens juguen a la plaça que es tanca per als vianants a l’hora dels esbarjos.

Un succedani era el futbol botons, que s’havia introduït a casa nostra als anys vint i popularitzat a la postguerra. Els futbolistes eren onze botons per equip disposats generalment a la taula del menjador, a terra o, en les versions més sofisticades, en un conglomerat de fusta prim, amb dues porteries, que es podien fer amb les cantonades d’una capsa de sabates, i amb les línies del camp pintades de blanc. El partit podia durar mitja hora o més i els dos equips es disposaven en la figura clàssica d’un porter, tres defenses, dos migcampistes i cinc davanters. Els botons s’impulsaven per torns fent palanca amb un tirador (un altre botó) i la pilota era un botó blanc de camisa. Cada botó tenia el nom d’un jugador, del Barça per descomptat. I aquells Ramallets, Olivella, Garay, Gràcia, Vergés, Segarra, Kubala, Evaristo, Kocsis, Suárez i Villaverde (alineació que el 23 de novembre del 1960 eliminà el Reial Madrid en els octaus de final de la VI Copa d’Europa de futbol amb un superb gol de cap en planxa d’Evaristo, que dos anys després fitxaria per l’equip del règim, immortalitzat en una esplèndida fotografia de Nicolás Gonzaléz) en miniatura s’intercanviaven i es cotitzaven com si fos un mercat real de jugadors. També es recorria a la pedrera, per a nosaltres les merceries i les parades de roba i botons dels carrerons de l’antic barri de Sant Pere, bressol de la indústria tèxtil barcelonina.

Temps era temps, que cantaria dues dècades i escaig després amb una certa nostàlgia d’una infantesa i joventut ja passades Joan Manuel Serrat i una crítica, no exempta de mala llet, de tot allò que, com a poble, ens estava fent i robant la dictadura, des de la llengua i la cultura a la imposició d’una autarquia criminal i les directrius ideològiques del franquisme, una altra forma de repressió i submissió: “temps d’estraperlo i tramvies”, “farinetes per sopar i comuna i galliner a la galeria”, “temps d’una, grande y libre” i “la Formación del Espíritu Nacional”.

Però fa temps que va deixar d’existir aquella Catalunya (i la Barcelona de postguerra que van descriure Juan Marsé i Francesc Candel) i el país ha madurat a través d’una transició que fou un tempteig entre les forces més evolucionades del franquisme (una contradictio in terminus) i una oposició sense prou força per tombar la dictadura. A l’Estatut del 1979, les esquerres catalanes, que havien guanyat les primeres eleccions democràtiques, renunciaren al concert econòmic en solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat i, després de dècades d’un encaix impossible entre Catalunya i Espanya, s’aprova un nou Estatut el 2006, que un caducat Tribunal Constitucional (TC) i una rància dreta espanyola (i un sector del PSOE encapçalat per Alfonso Guerra) es van encarregar d’aigualir. El 2010, un cop coneguda la sentència contra l’Estatut, una majoria de ciutadans que compartien una identitat projecte inicien el camí del dret a decidir el futur polític en llibertat i per mecanismes democràtics. És el procés que culmina en l’èxit d’organització, coordinació i coratge, malgrat les càrregues policials, de l’1-O. Tanmateix, a poc a poc, el coratge i la majoria social i parlamentària es van anar esvaint a cops d’errors, de personalismes, de repressió, de presó i d’exili. I de nou en la cruïlla: s’aplicarà per fi la llei d’amnistia més enllà dels policies repressors? Serà realitat el concert econòmic a la catalana pactat per ERC amb els socialistes? O seguirem, com sentencia la cançó, “Temps era temps / que més que bons o dolents / eren els meus i han estat els únics”.