Sempre estan pitjor que tu

Ja pots estar molt fotut o fotuda, que ells sempre elevaran un o dos nivells el teu malestar i estaran molt pitjor que tu. Si tu t’has trencat un braç, no dubtis que ells et narraran aquella fatídica experiència, la d’aquell estiu del 1993, en què se’n van trencar un i mig. Si tu t’has passat una setmana sense dormir per culpa d’aquella maleïda pedra que es va instal·lar al teu ronyó, ells et detallaran sense descuidar-se un sol detall aquella etapa crucial de la seva vida, quan pensaven que s’acomiadaven d’aquest món perquè la radiografia va deixar al descobert dues pedres al ronyó i quatre o cinc més repartides per la resta del cos i de l’univers. Són els especialistes a convertir les seves vivències en un lament de dimensions colossals, els que van preguntant a tothom que es creuen “Com et trobes?”, però no perquè hi hagi un interès real en el seu estat de salut. El que veritablement persegueixen és obrir el calaix dels dolors per obsequiar-te amb un monòleg egòlatra sobre com els ha castigat la vida, fins i tot quan tenen més motius per somriure que per plorar. Tu ja pots estar morint-te, que ells sempre trobaran un argument per fer més llàstima que tu i relatar que es moren més i millor. El seu somni humit, m’hi jugo un pèsol, seria visitar un hospital i dirigir-se a cada pacient ingressat, habitació per habitació, llit per llit, plorant-los les seves desgràcies. Això sí, es veuen a venir perquè abans et despisten fent veure que els inquieta el teu estat d’ànim. Però és pura fal·làcia, tinguem-ho clar. Només busquen una fórmula per donar el tret de sortida i desplegar la seva artilleria. És difícil imaginar-los feliços, tot i que potser la seva felicitat s’alimenta d’aquest derrotisme al qual es referia l’escriptor portuguès i Nobel de literatura José Saramago: “Sí, soc pessimista, però jo no tinc la culpa que la realitat sigui la que és.”