Amb depressió postvacances

Aquesta setmana és probablement la que més gent abandona el període de vacances per retornar al lloc de feina. Estem davant, així doncs, del període en què més sentirem a parlar de la depressió postvacances. Malgrat que tothom coneix algú que entre pujar l’Everest sense oxigen i tornar a treballar elegiria la primera opció, potser és una mica exagerat parlar de depressió. Però bé, és obvi que en funció de si t’agrada més o menys la teva feina, reincorporar-t’hi es pot igualar a un mal de queixal. També és cert que alguns dels símptomes que s’atribueixen al retorn amarg al treball, com cansament, dolor muscular o alteracions del son, es poden confondre amb senyals que deixa l’aterratge en alguna etapa vital, així que una ja no sap si està afectada per la fi de les vacances o patint les alteracions naturals de l’edat. O potser tenen raó uns amics que defensen que si et paguen per fer una tasca vol dir que tot plegat és un bon bunyol, ho miris del dret o del revés, perquè les coses que ens fan feliços mai no tenen compensació econòmica. D’altra banda, la síndrome postvacacional seria més fàcil de pair si els companys de taula evitessin foradar-te el cap amb els detalls del seu viatge al Vietnam o a Islàndia, mentre tu no has pogut anar més enllà de Santa Susanna. El que no sabria dir és què tenen de cert els estudis que indiquen que el 30% pateix la síndrome postvacances, i encara més si tenim en compte que segur que es poden trobar anàlisis que parlen de sis de cada deu empleats, que ja sabem que hi ha tants estudis com necessitats de trobar dades a mida. Les úniques garanties que tenim, ara per ara, és que col·locar les criatures aquests dies és similar a fer un puzle de 5.000 peces i que només tombar el carrer ens espera la pujada de setembre. De tot plegat, la bona notícia és que ja resta menys per al dia 9 del mes que ve.