Donar la culpa a un altre

Fa poc vaig tornar a veure la pel·lícula Barrabàs (1961), de Richard Fleischer, on hi veiem les peripècies d’aquest personatge bíblic interpretat per Anthony Quinn, que se salva de ser crucificat perquè el poble l’absol i a canvi crucifiquen Jesús. El guionista s’inventa la resta de la seva vida: fa d’esclau en una mina i quan és alliberat va fins a Roma, on participa en l’incendi que va haver-hi en època de Neró. Acaba crucificat juntament amb un munt de cristians.

Aquest incendi va tenir lloc l’estiu de l’any 64 i va devastar la major part de barris de Roma. Els historiadors no es posen d’acord en la causa (alguns acusen directament Neró i diuen que es mirava el foc des del seu palau tot tocant l’arpa), però sí que és clar a qui es va donar la culpa: als cristians, que no hi van tenir res a veure. L’emperador va aprofitar la devastació per construir-se un nou palau, la Domus Aurea, i de passada exterminar els seguidors de Crist, que eren mal vistos per la majoria i que, segons Tàcit, eren “una secta odiada per tothom per les seves atrocitats”.

Al llarg de la història trobem diferents situacions en les quals s’acusa injustament un col·lectiu d’alguna catàstrofe i s’aprofita per perseguir-lo. Un altre cas conegut es va donar a l’edat mitjana quan la pesta negra va arrasar Europa i en moltes localitats van aprofitar per matar jueus, tot acusant-los d’haver enverinat els pous.

Al segle XX un dels casos més cèlebres va ser l’incendi del parlament alemany el 1933 quan Hitler ja era al poder. No se sap qui el va causar, però l’endemà mateix s’iniciava l’anomenat Gleischschaltung, procés amb el qual es van suspendre les garanties democràtiques de la República de Weimar. Es va il·legalitzar el partit comunista i altres partits, funcionaris i diputats opositors van ser detinguts i portats a camps de concentració i el país es va anar convertint en un règim de partit únic, el Nsdap, el partit nazi.

A l’estat on vivim també tenim experiència en casos com aquests. Com tots vostès recordaran, el 2004 va haver-hi un atemptat islamista a Madrid en el qual van morir 193 persones, el més important de la història recent d’Espanya. L’any anterior José María Aznar havia participat en la reunió a les illes Açores amb Bush i Blair per donar suport a la invasió de l’Iraq. Aznar i el PP de seguida van atribuir l’autoria de l’atemptat a ETA. L’objectiu era guanyar les eleccions generals que hi havia al cap de pocs dies utilitzant l’atemptat en benefici propi tot acusant la banda basca, però es van trobar que milers de persones van sortir al carrer al crit de “¿Quién ha sido?”. El PP va perdre les eleccions i tanmateix vam haver de suportar encara durant molt temps aquesta mentida als mitjans de la caverna madrilenya, amb arguments del tipus “en el oscuro mundo del terrorismo todo está conectado”.

Neró es va suïcidar 4 anys després de l’incendi de Roma quan sentia arribar els cavalls dels soldats que l’anaven a detenir. Hitler es va suïcidar 12 anys després de l’incendi del Reichstag amb els russos a centenars de metres del seu búnquer. Al senyor Aznar no li desitjo la fi de Neró, de Hitler o de Barrabàs, però que després del que va fer encara l’hàgim de sentir als mitjans de comunicació fent declaracions com a líder d’una fundació i pontificant sobre temes polítics, ja passa de mida. A l’Estat espanyol els que munten referèndums van a la presó i els que utilitzen els morts sense cap vergonya per intentar guanyar vots són convertits en gurus, quan haurien d’estar amagats sota una pedra i condemnats a l’ostracisme mediàtic. Com a mínim.