La nafra en un bell rostre
El nostre món proper ja no serà mai més com l’hem observat els nascuts abans de la dècada dels setanta. Això és especialment clar en els paisatges urbans i els entorns naturals, on sento cada pèrdua com una nova esgarrapada a l’ànima. Gravada en la memòria de nena hi ha la primera vegada que la vaig sofrir: a un costat del patchwork de camps de conreu de la Vall d’en Bas que contemplava des del Mallol, es construí una urbanització, avui completament normalitzada, que als meus ulls era una nafra apareguda enmig del rostre més bell. Em va marcar. Ara m’hi ha abocat la notícia del parc eòlic que es projecta a la zona de Roses, i en concret una meravellosa fotografia aèria que la mostra com és actualment. En contraposició proliferen els fotomuntatges del “després”, que agafo amb pinces perquè l’afany d’efectisme pot crear qualsevol imatge. No li trec ferro, atenció, un generador de vent d’aquests és enorme! De prop tenen una grandària sorprenent i es parla de macroparc... Només dic que les composicions gràfiques poden ser capcioses. El que és indubtable és que, a més d’energia, els Èols artificials generaran un nou panorama, com a tants països que els han hagut d’integrar en la quotidianitat visual. Però el que tampoc té discussió és que si ens en calen és perquè hem estat incapaços de minvar la demanda energètica. No n’hem volgut saber res, i com a màxim xifrem les expectatives de “sostenibilitat” en créixer menys. Fa uns vint anys portava la direcció periodística de la revista de Depana i recordo que defensar el decreixement era un dels nostres cavalls de batalla habituals. Han passat dues dècades molt complicades per al planeta i ni una pandèmia ens ha fet virar un xic. Doncs, senyores i senyors, els monstres blancs que van germinant a terra i mar són el resultat d’una vida endollada i contínuament superconnectada, sempre amb les màximes comoditats i una displicent ignorància del que cada gest de consum, gran i petit, suposa. No renunciar-ne a cap i alhora habitar en un paradís, no és possible. I que les infraestructures necessàries per a tal festival se les mengin altres com més lluny millor, no és just ni resulta eficaç. O sigui que una de dues: o ens mentalitzem de veritat i rebaixem aspiracions de serveis, o amb la mateixa consciència n’assumim les conseqüències.
