Illa, a partir d’ara

L’estiu ha resolt dues incògnites d’una certa importància: que quan comenci el curs polític tindrem govern i que aquest no serà presidit per Carles Puigdemont. La segona té evidentment unes conseqüències polítiques que anirem esbrinant al llarg del temps. Perquè no sabem si després d’una allargada reflexió, el president Puigdemont, de nou a Bèlgica, serà detingut, o s’apartarà de la primera línia política, o nomenarà un successor ad hoc, o donarà pas a un Junts més pragmàtic (l’opció més inversemblant, tenint en compte la posició adoptada per ERC...), amb els efectes que cadascuna d’aquestes possibilitats té per a uns republicans a mig camí entre el col·laboracionisme necessari i la implosió dels seus lideratges. La qüestió Puigdemont ens ha entretingut al llarg del temps de vacances gràcies a la ben curiosa fugida cap endavant del president Aragonès, que, empès pels mateixos comuns que ara glateixen per fer pinya amb l’Illa d’iguals polítiques capitalistes d’infraestructures, va provocar la sobtada convocatòria electoral del mes de juliol. Haig de reconèixer que m’he sentit sempre més arrenglerada amb la hipòtesi d’una nova convocatòria electoral al mes d’octubre que amb l’opció que potser des del principi, però amb tot el teatre del món, tenien al cap tant els de Junqueras com els de Rovira: donar suport a Illa per tal de garantir cadires i a la vegada enfonsar el seu únic enemic, la gent de Junts. L’odi i els interessos han guanyat la partida a l’èpica, l’honor, la generositat i els seus declarats ideals. I els romàntics som així de rucs.

La no investidura (impossible altra cosa) de Puigdemont com a president de la Generalitat tindrà indubtables efectes sobre l’estabilitat del govern de Pedro Sánchez, d’altra banda ja prou trasbalsat per les qüestions personals que se li acumulen en els darrers temps i per les reclamacions que se li fan en l’àmbit comunitari pel que fa a retre comptes pel fons rebuts, o des de les comunitats autònomes (governades pel PP o no) per la “concessió” (o no, diu Montero) en política fiscal a canvi del suport d’ERC a Salvador Illa. Però de les dues incògnites que s’han resolt aquest mes d’agost l’altra té més immediates conseqüències sobre la gent i la seva quotidianitat: la investidura s’ha produït gràcies al suport de totes les forces que es declaren d’esquerres al recentment constituït Parlament català. Ja hem vist el que això ha significat a l’Ajuntament de Barcelona, el continuisme en les polítiques que havien estat desenvolupades pels comuns i que fins i tot els principals damnificats han demanat que no es desfacin pel clar perjudici que fer-ho comportaria per a l’erari públic. Un exemple foren les superilles, clara loteria per al que li toca i simètrica condemna per als carrers que l’envolten i per a la global racionalitat de la quadrícula ideada per Macià en el cas de l’Eixample. Però tampoc s’han vist canvis substancials en matèria de seguretat o de neteja (que no s’oblidi, ben curiosament solen anar de la mà). I menys encara en el personal al càrrec d’allò que en general s’anomena sottogoverno.

Quelcom semblant podem esperar en el cas de Salvador Illa al capdavant del govern de la Generalitat. Potser pel que fa a l’ampliació de l’aeroport o al sempre dilatat projecte del Hard Rock els comuns faran veure que la memòria mediambiental permet donar-los suport i seran realitat en un futur més o menys immediat. Però més enllà d’això, el socialisme no deixa de ser-ho i menys encara quan es veu acompanyat i sostingut per altres partits del mateix biaix ideològic. Això significa mantenir o augmentar l’estructura pública (en certs àmbits resulta cada cop més incomprensible), la qual cosa a la vegada demana un augment de la pressió fiscal a casa nostra o, si el “concert” és cert, un augment de la que ja tinguin altres comunitats autònomes del règim comú, cosa que ens pot semblar bé o malament, tot i que cal recordar que mai res és de franc.

Però si en algun àmbit les sostingudes polítiques d’esquerres aniran contra la gent a la qual suposadament han d’afavorir és en matèria migratòria, en què la justícia demana aconseguir que el d’aquí no se senti expulsat (de l’espai, dels recursos, de la identitat) pel que arriba i que a aquest últim no se li vengui una vida plena que els governants no han estat capaços de proporcionar abans als que ja hi eren. El nacionalisme és un malson per la supèrbia que implícitament comporta, però no és pitjor l’enveja igualitària de l’esquerra?