L’educació no té nacionalitat

Ahir estàvem en una platja de l’Alt Empordà, per ser més exactes a Llançà. La costa de Girona està plena de francesos, això no és una cosa nova, però en parlo perquè a la platja hi havia un senyor francès (senyor per dir-li d’alguna manera) amb la seva dona i els seus tres fills. En un moment donat es posen a jugar a pales a la riba de la platja, ocupant un gran espai de manera que, si no volies emportar-te una pilotada o un cop de raqueta, la zona estava inutilitzada per passar. Una platja petita i un personatge ocupant-la en gran manera sense pensar en la resta de la gent. Passada una bona estona, amb la gent travessant com podia entre ells i la pilota o esquivant aquesta pista de joc que en moments es feia més llarga, una senyora gran, a la qual li costava caminar, va ser l’única que va fer parar el partit. No pas en primera instància, no; van parar quan l’individu no va tenir més remei que fer-ho si no volia colpejar la senyora d’una pilotada. El pitjor és la classe d’educació que donava als seus fills; el nen no es va aturar en cap moment, segurament pensant per què dimonis la senyora havia de passar per allí, pel seu tros de platja. Quina angúnia de gent, de veritat, fan el mateix als seus països o només són així quan venen aquí? Els hauria de fer vergonya. En aquest cas eren francesos, però em temo que l’educació no té nacionalitats.