De set en set
Com jutjar Tarradellas?
Es diu que la història i el temps posen tothom al seu lloc, però hi ha figures amb qui sembla el contrari: com més anys passen, més interpretacions se’n fan. I una és la de Josep Tarradellas. El seu nom figura amb lletres d’or al costat de Macià, Companys i Irla com els grans presidents d’ERC, però avui el seu llegat és tant o més vindicat per un president socialista, i d’ànima poc catalanista, com Salvador Illa, i fins i tot fa uns anys el lloava el líder de Cs Carlos Carrizosa. En ressalten el tarannà dialogant i la visió d’estadista, per la capacitat de pactar amb el govern espanyol el retorn de l’exili i la restauració de la Generalitat. I de passada es contraposen amb Jordi Pujol, amb qui Tarradellas mai va acabar d’entendre’s.
Em declaro insolvent per repassar, i encara menys jutjar, la trajectòria de Tarradellas, triat el 1954 a l’ambaixada espanyola a Mèxic, un dels pocs països que mai van reconèixer el règim franquista. Però potser aquí rau la continuïtat de la legitimitat de la presidència a l’exili. I potser és una de les claus per les quals la Generalitat va ser reconeguda abans de la Constitució. Per uns avui un afable pactista, per altres un impulsor del “règim del 78”, a Tarradellas, com a tothom, se l’ha de jutjar només atenent les circumstàncies del context en què va viure, i no amb els ulls d’ara.
Més enllà del seu “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!” pronunciat des del balcó de Palau en tornar de l’exili, que ja forma part de la història del país, a Tarradellas també se li atribueix una frase que ara seria vigent. I és que en política es pot fer de tot, menys el ridícul. Què diria si aixequés el cap? Quants ridículs no hauria contemplat?