Tercer fill

La gran quantitat de població catalana i espanyola procedent de la migració és tema cada cop més freqüent en les nostres converses dels habitants d’origen: són gran majoria a les nostres places, parcs, àmbits lúdics i esportius... Diuen, els mitjans oficials, que els necessitem per bastir recursos de la Seguretat Social, treballs de base, omplir les escoles i que no minvi el nombre d’habitants de la nació. Tot això està bé, però ¿percebem que ens està canviant la nostra idiosincràsia? Ens trontolla la nostra cultura, tradicions, llengua i, fins i tot, la pròpia mentalitat identitària. També ens queixem que una bona part dels ajuts socials –beques de menjador, llibres de text, nadons, sanitat i ajuts per a la subsistència– va per a ells. I es veu que encara ens en fan falta molts més milions per cobrir les necessitats futures! ¿No hauríem de buscar, almenys, un equilibri entre els de fora i els de dins? Proposo que s’incentivi molt més el tercer fill per satisfer aquestes necessitats. La realitat actual és que no arribem a dos fills per parella –1,1 fills per dona, any 2023– i que les defuncions aviat començaran a superar els naixements –0,9%, 2022–. Els habitants hauríem de ser la màxima prioritat de les nostres autoritats, no sigui que aviat, a aquest pas, els qui decideixin els nostre destí siguin ja els nouvinguts, i els autòctons restem la població a extingir! Fem-ho entre tots!