Opinió

Mirades

L’enyor del que ja no hi és

Passejant per la ciutat recordes antigues botigues que ja no hi són i el que van significar molts anys enrere

Potser és per l’arribada de la tardor, que m’ha entrat un cert enyor i per això, passejant per Girona, m’he recordat més d’aquelles botigues o establiments que ja no hi són que no pas m’he fixat en els nous que han obert. Ja fa molt de temps que a la ciutat, també als barris, i podríem dir que a totes les ciutats o pobles de les comarques, hi ha molta mobilitat pel que fa a noves botigues. No ens ha d’estranyar. Les botigues de tota vida tanquen. La majoria, perquè no hi ha relleu generacional. Moltes altres, perquè el concepte o la mercaderia que venien ha quedat obsolet. Algunes, perquè els lloguers són molt cars i alguns propietaris prefereixen posar-les a lloguer que no pas tenir negoci propi. Hi ha de tot. Sigui pel que sigui, el cert és que de botigues de tota la vida en queden poques. Tothom recordarà les seves, aquelles a les quals t’havien portat a comprar roba, per exemple, com a can Puig Giralt, a la rambla Verdaguer, o botigues de sabates com can Torras, a l’avinguda Santa Eugènia, o can Gibert, al carrer Nou, per mencionar-ne algunes.

Els grans magatzems, primer, i la compra electrònica, més tard, han suposat un canvi rotund en la manera com compràvem fa dècades. És clar que llavors tampoc hi havia les franquícies que venen peces de roba a uns preus que no s’entenen (o s’entenen massa). Han passat els temps d’allargar tant com es podia la vida útil de pantalons, camises i jerseis, d’aprofitar i reaprofitar la roba dels germans o cosins, en què saber sargir o cosir era tan necessari com posar pedaços als pantalons, per als genolls, o als jerseis, per als colzes. Ara els pantalons ja venen estripats de fàbrica i són més cars que els que no en porten, de forats als genolls.

Tot això de les botigues del començament de l’article ve a tomb perquè, baixant del pont de Pedra cap a la plaça de Vi, em vaig adonar que als baixos de l’edifici que fa cantonada amb el carrer Albereda, hi van fer obres però encara no hi cap botiga oberta, que ja hi serà. Ara ha fet un any que va tancar Flor a Punt, la floristeria que gestionava l’Àngels Artigas i que era un encant. Al cantó, tres mesos després, va tancar Mobles J. Nierga, la botiga de la família d’en Joan, en la qual ell va continuar venent petits mobles i tantes altres coses útils fins que li van dir que s’havia acabat.

És llei de vida i el més natural del món que uns pleguin i altres obrin, em va dir llavors un bon lector, en Miquel Altimires. Sí, té raó, però una cosa no exclou l’altra. M’agradava veure les flors a la cantonada, conscient que abans hi havia hagut una de les barberies més reconegudes de la ciutat. I m’agradava veure en Joan, sempre fora de la botiga, que s’havia convertit en guia oficiós d’aquella zona del Barri Vell. Veurem què s’obre finalment en aquells baixos, com també espero què hi haurà sota les voltes, on hi havia hagut una de les botigues de Calçats Peacock. També m’ha sabut greu que tanqui el restaurant Occi, que des del 2007 havia fet tan bona feina al carrer Mercaders. En Sergi Ballús, un gran xef, iniciarà altres projectes, però aquell restaurant petit i on es menjava tan bé passa a la història, com tants d’altres. Signes dels temps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.