El relax anglès

M’avanço a dir que en aquestes ratlles deixo al marge, deliberadament, qualsevol consideració sobre els aspectes negatius de la historia d’Anglaterra; i ho aviso per a coneixement i tranquil·litat dels “anti”.

Vull parlar, només, d’un fet que ja s’ha convertit en profundament diferencial entre la vida sociable anglesa i la nostra. Els anglesos estan relaxats, i nosaltres exasperats i nerviosos.

Hi ha un moment que arribeu a pensar que els anglesos, a diferència dels altres éssers humans, no tenen colzes. Ignoren la tàctica d’empènyer. Si volen prendre un te en el descans d’un concert o d’una representació teatral, no van a l’assalt del taulell, ni criden què volen per damunt l’espatlla del de davant; simplement, fan cua i esperen.

El respecte físic a la persona i el respecte moral, per dir-ho així, van estretament lligats. En una ciutat com Londres, la persona encara existeix. Les senyores d’una certa edat aquí –no sé per què– en general s’han amargat, mentre que allà les velletes més conservadores, quan entren en un ascensor i hi coincideixen amb algun jove “informal”, encara somriuen i saluden. Sí, la persona existeix.

La persona existeix quan una noia, en el descans d’un concert, ha anat a buscar la tassa de te i es troba dreta, enfarfegada amb la bossa, la tassa, el sobret de sucre que no sap com obrir perquè li falten mans, i aleshores l’empleat del local ho veu i s’hi acosta, i s’ofereix per a aguantar-li la tassa i facilitar l’operació.

La persona existeix quan, a l’Elizabeth Hall, has de telefonar a Barcelona i l’operadora de la cabina et diu que no li és possible donar-te línia internacional. Preocupat, mires al teu voltant, i veus uns empleats que –encara falta per a començar l’espectacle– estan sopant en un racó. Te n’hi vas i t’expliques, i, com que la persona existeix, un empleat s’alça, deixa menjar i companys i, agafant el telèfon, comença a gestionar el que tu vols. Allò d’“¿A mí qué me cuenta?”, “No és cosa meva”, les males cares, els esbufecs i la irritabilitat, és difícil trobar-ho a Anglaterra.

No sé com acabarà aquell país, econòmicament parlant, però hi ha una sòlida defensa d’unes formes de vida que s’han perdut gairebé arreu. I un símptoma significatiu: quan algú té un problema, es dirigeix a l’autoritat. Si veieu un home amb una gorra o un uniforme –des d’un policia a un ordenança, és igual– adreceu-vos-hi i exposeu-li el vostre cas. Per a ell, sou persona.

Tot plegat fa que el ritme vital sigui més calmós i les relacions menys tenses. Als nostres diaris s’anuncien els més exòtics “relax”, però si voleu fer una veritable cura de civisme recepteu-vos uns quants dies de l’honest i pacient relax anglès. Això sí: procurem d’esborrar els tics i hàbits de la nostra deseducació i d’oferir la dosi de persona que hàgim pogut salvar dins la nostra societat.