Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
El món ignorat de les plantes
Tenim una consciència molt escassa del fet que les plantes són éssers vivents. Ens traeix la nostra pertinença al regne animal, i ens és fàcil adonar-nos que una bestiola viu –ni que sigui minúscula–, mentre que ens costa de veure en una majestuosa alzina o en una minúscula herbeta un “individu” amb vida pròpia –com un gos, com nosaltres mateixos.
Si la Societat protectora d’animals i plantes ens proporcionés un detall de les denúncies rebudes o de les accions empreses, descobriríem que gairebé només compten els animals; es recullen els gossos abandonats, però qui es preocupa de les plantes abandonades? Es parla dels ciutadans irresponsables que duen els gossos a perdre quan vénen les vacances, o quan un canvi de vida no els permet de tenir-ne cura, i ningú no parla, en canvi, de les plantes que aquest estiu s’han deixat al pis de Barcelona i al cap de tres setmanes de no ésser regades han mort en una llarga agonia.
Agonia que ha estat, a més, dolorosa? Vet aquí el problema. No em costa gens d’imaginar que, per a una planta, tota mena d’animals –un ocell, un gos– poden ser simples éssers mecànics; de la mateixa manera, els animals no estem preparats per a entendre la sensibilitat vegetal. Quan diem “l’hortènsia s’està morint” volem dir, en el fons, l’hortènsia s’està “acabant”, com s’acaba el dia, o un programa de televisió, o una llonganissa. Com si l’hortènsia fos també un mecanisme o un objecte. Si penséssim realment “morir”, els plantejaríem uns interrogants sobre la solidaritat de les espècies vives que normalment no ens preocupen.
No són només interrogants, sinó afirmacions rotundes el que trobem en el llibre “The psychic power of plants”, de John Whitman, publicat en castellà per Edicions Martínez Roca. Afirmacions que tenen el suport de testimonis i proves experimentals, que jo no sóc ningú per a valorar però que són portes obertes a nous coneixements. Al capdavall, com ha escrit Margaret Mead, tota la història del progrés científic és plena d’homes que investiguen fenòmens en l’existència dels quals la ciència oficial no creia.
S’han fotografiat fulles amb una part arrencada, i en revelar-se la pel·lícula ha aparegut la imatge de la fulla sencera; aparells perfeccionats permeten d’opinar que s’ha fotografiat, doncs, un camp d’energia. Un audiòmetre d’ones alfa detectà canvis en el microvoltatge d’una planta que era amenaçada per la muller d’un investigador. L’experiment de Backster és espectacular: demanà a sis estudiants que l’ajudessin a demostrar la capacitat de les plantes per a recordar fets passats. Un d’ells matà una planta, en presència d’una altra, en una cambra en la qual no hi havia ningú més. La planta supervivent fou connectada a un polígraf, i aleshores els sis estudiants van entrar en la cambra l’un darrer l’altre; quan “l’assassí” hi entrà, l’aparell inicià un traç frenètic: la planta reaccionava amb violència davant la proximitat del culpable.
La informació sobre el tema és aclaparadora, i en el fons penso que, si acceptem que les plantes “viuen”, hem d’acceptar que no tan sols els afecta la llum o la temperatura, sinó la música, els sorolls, els colors ambientals, els sentiments de les persones que les “tracten”… Creure que això influeix en un gos o en un gat casolà, i no en una planta, em sembla una incoherència, i probablement una mostra d’orgull “animal”…