Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
La nostra estructura nuclear
Quan a un andalús se li pregunta d’on és, si ha nascut en una població propera a la capital de la seva província –i sovint encara que no sigui així–, sol afirmar que és de Granada o d’Almeria; passa el mateix amb la gent de pobles i viles que es consideren de Segòvia, de Terol, de Toledo, tot i que hagin nascut lluny d’aquestes ciutats.
En canvi, un català nascut a Argentona, per exemple, a la vista de Mataró i a ben pocs quilòmetres de Barcelona, no dirà mai que és de Mataró (capital de la seva comarca) ni de Barcelona (capital de la seva “província”). Dirà que és del Maresme.
Aquesta diferència tan significativa és la que he volgut explicar en un text que m’ha demanat un banc d’àmbit estatal, que dedicarà a Catalunya una de les seves publicacions periòdiques. L’he escrit per als no catalans que el llegiran, amb la intenció que coneguin una mica un dels aspectes fonamentals i més ignorats –a Espanya– de la realitat catalana. Que sàpiguen que a Catalunya és normal autodefinir-se del Penedès, de l’Empordà, del Pallars, del Priorat… És una targeta d’identitat profundament arrelada en la consciència popular.
La defensa de l’ordenació comarcal del territori ha estat una forma de resistència contra la provincialització centralista, i a Espanya han d’entendre per què Figueres és per a nosaltres la capital de l’Alt Empordà i no una ciutat de la província de Girona, i Valls la capital de l’Alt Camp i no una ciutat de la província de Tarragona. Hem suportat l’adscripció provincial com un artifici imposat i colonitzador, i tota la pressió governativa –tots els ministeris i organismes de l’Estat han instal·lat una rígida xarxa de “delegaciones provinciales”– no aconseguí d’esborrar, ni en l’àmbit de la cultura, les geografies i les guies publicades, ni en l’àmbit del sentiment popular, la memòria de les comarques com a patrimoni històric col·lectiu. Les primeres edicions de mapes de Catalunya en les quals es presentaven les demarcacions comarcals –et recordem, Joan Ballester…– foren considerades “subversives” i els seus promotors detinguts. Són coses que els no catalans han de saber.
La Generalitat de Catalunya té plantejat, ara, el tema tan delicat de l’ordenació del territori. Sobre la base comarcal que establí la Generalitat abans de la guerra caldrà fer, en alguns casos, les correccions aconsellades per l’evolució del temps i les noves perspectives de les relacions humanes i econòmiques. No serà fàcil que totes les peces del “puzzle” encaixin amb una còmoda perfecció, ni compaginar el respecte a la tradició i als sentiments amb una ordenació que sigui òptima per a l’eficaç administració del país.
Caldrà una gran dosi de veritable patriotisme per a acceptar que, encara que no sigui impecable, hem d’afavorir la consolidació d’un sistema de demarcacions.
Perquè les comarques són l’autèntica “estructura nuclear” de Catalunya, i molts espanyols es quedarien parats si sabessin que aquest tema ens apassionarà molt més que determinades matèries o persones que protagonitzen les informacions televisives.