De set en set
Un adeu temporal
Durant dos mesos, deixaré aquesta columna (i la resistent secció de Cultura) per intentar concentrar-me en altres menesters que també tenen a veure amb l’escriptura, però d’una manera més angoixant. No me’n sortiré, però intentar-ho, diuen, és de valents. Ara que tot es regeix pels clickbaits, paraulota per determinar fins a quin punt ets alguna cosa al món, a mi em surt que tinc un registre proper a la insignificança. M’ofego a les xarxes, aquest nom tan bonic, amb els seus forats per respirar i deixar anar peixets que se salven, espatllat per uns usos que equiparen els afectes a un algoritme que en general no em compta sinó com una xifra sense assignació, per més que continuï escrivint amb les agalles inflades, com una anxova cuejant al salabret. El fet és que fracasso en cada text, però no us espanteu, no hi vomitaré a sobre. Normalment només hi dedico el temps de podridura que em queda després de fer tota la resta: tenir cura del nen, de la casa, de les cites mèdiques, d’allò que els experts en diuen la higiene personal, que he acabat concentrant en els tres minuts reglamentaris de dutxa i els dos que els dentistes recomanen per fer una raspallada bucal eficient. Ni em mudo, ni quedo amb amics, ni vaig de vacances. Abans, vull dir abans de ser un peix que agonitza, hi havia estones que m’avorria. A vegades trucava a algú; d’altres, me’n tornava al llit. Ara fins i tot ho enyoro, sobretot dormir. Escric, doncs, per no agradar a ningú, per morir-me tota sola, amb el podrimener intacte. Està assegurat, doncs, que tornaré a aquesta columna amb la bandera a mig pal, comme d’habitude.