Corregir o no corregir, heus aquí el dilema
Fa poc vaig llegir una interessant entrevista a Josep Maria Virgili, “el professor de català més intens a Twitter”, segons l’entrevistador Quico Salellas. El periodista afirma que Virgili et corregeix i t’esmena sense embuts avisant amb un “si m’ho permeteu”, títol del llibre que el professor acaba de publicar. Hi ha persones que s’amoïnen si els corregeixes errors, però Virgili ho fa argumentant que “les correccions són per ajudar a millorar la nostra llengua i, si una persona fa una errada, la millor manera d’esmenar-ho és que algú t’ho digui”. Particularment, agraeixo que m’esmenin i jo ho faig només en els casos del meu entorn més proper, i en aspectes concrets, com per exemple quan sento “són les deu i mitja” en comptes de “dos quarts d’onze” com hem dit sempre a la meva comarca. Ara bé, als mitjans de comunicació catalans, i sobretot a TV3, amb la qual el professor es mostra crític pels castellanismes que s’hi diuen, les correccions haurien de ser el pa de cada dia. Massa sovint sentim com alguns informadors emmudeixen la t final de topònims com Sant Andreu i Sant Hilari. I ara sembla que tothom, tertulians inclosos, s’hagi posat d’acord a pronunciar amb essa sorda el cognom del jugador del Barça Marc Casadó, quan evidentment és sonora [z]. Com diu el professor Virgili, tothom té dret a parlar bé el català. Per tant, corregim-nos quan ho fem malament.
Cubelles (Garraf)