“És el que hi ha”

No es podia saber. La ministra Montero ja havia posat aigua al vi en diverses ocasions, però divendres va ser clara i diàfana. En contra dels interessos de Catalunya, evidentment. No es podia saber que la cosa aniria així. No pas. Davant els mitjans de comunicació i interpel·lada per enèsima vegada sobre el finançament singular de Catalunya, Montero va deixar clar que de singular en tindrà ben poca cosa. O quasi res. Només es cedirà la recaptació de l’IRPF, que és l’única cosa, en l’acord signat entre ERC i el PSC, amb una data concreta fixada. “És el que hi ha”, diu. Sobre la resta d’impostos hi ha una “vocació” de fer el mateix “al llarg dels anys”, però que tot el que no apareix a l’acord “ni està pactat ni està decidit” i que “hi ha molt a dialogar, molt a acordar”. Vocació, anys, dialogar, acordar. Més clara, impossible, la ministra. Ho va dir en un acte a Cadis, per calmar la claca espanyolista. El got mig buit, o gairebé buit. I, a Catalunya, giragonses dialèctiques per vendre que el got en realitat no està mig buit sinó mig ple. I alguns encara, panxacontents.

És l’equilibrisme sine die del PSOE, la tergiversació total dels acords, l’incompliment reiterat de la paraula donada, la utilització constant de Catalunya per als interessos propis, per continuar xutant la pilota endavant i qui dia passa any empeny. Tampoc els sabria dir si la confrontació total contra el govern espanyol és la solució al conflicte català. Però el que és evident és que l’intent de trobar acords per avançar de mica en mica cap a l’objectiu de l’autodeterminació no és res més que una presa de pèl. Una enganyifa, una aixecada de camisa, una riota en tota la cara. No cal que els faci una llista de tots els incompliments del govern de Pedro Sánchez. Dels acords a què ha arribat tant amb ERC com amb Junts. Això sí que ho tenen. No fan distinció entre independentistes a l’hora de prendre el pèl. És aquella vella estratègia del “cafè per a tots” aplicada als sobiranistes catalans. Perquè així ningú es queixi que se’n fa més befa dels uns que dels altres. Se’n repixen igual.