Keep calm
Els Alberts
Molts teníem a casa aquella cinta d’Albert Pla del 1989 amb un dels èxits més incompresos de la cançó catalana: Papa, jo vull ser torero. Trenta-cinc anys després ha hagut de ser un altre franctirador de la nostra cultura, Albert Serra, el que ha agafat els toros per les banyes amb el controvertit –expressió dita per ell mateix– documental Tardes de soledad.
Ara bé, hi ha una pregunta que els dos grans Alberts ja han respost i cadascú ha carregat el mort a la seva manera. Mai més ben dit. El cantautor deixava clar quina era la seva preferència en el combat entre el gladiador de la capa roja i el gegant banyut palplantat davant seu: “Que és que el toro va arrancar-li / Els collons d’una cornada / I l’hemorràgia era imparable / Una mort inevitable.” Versos que a aquest cronista sempre l’han emocionat.
Serra, en canvi, va oferir una resposta sorprenentment, coneixent-lo, quan un periodista li va preguntar si estava a favor del toro o del torero: “Del torero, sempre. Que prefereixis que es mori... És que és una pregunta ridícula.” A veure, tranquil, Albert, que se suposa que ets l’enfant terrible.
Tal volta ha viscut un procés de seducció per part del torero Andrés Roca Rey, però egoistament una victòria del toro, sempre en inferioritat de condicions, en una de les curses hauria incrementat exponencialment el valor artístic. Una mort real a l’arena!
Essent un documental ja sabem que no hi haurà un gir de guió. “Va morir a la infermeria / De la plaça a mitja tarda / I el seu fill moria torero.” Llàstima. Potser a la segona part. Els espectadors, això sí, sempre són lliures de pensar mentre gaudeixen o no de les imatges com d’estúpida és la condició humana perquè un individu agafi una espasa i combati i torturi un toro pensant-se que està protagonitzant una gran obra d’art.