Opinió

Som 10 milions

Anar al rovelló

L’expressió que dona títol a l’article, com també la d’anar a buscar rovellons que té el mateix significat, és la que emprem a les terres del Camp, des d’on escric, quan anem a buscar qualsevol mena de bolet. I els anem a buscar; no a plegar ni a caçar com es diu en altres contrades de Catalunya, cosa que, sigui la que sigui, té el valor d’enriquir la parla, referir l’exercici d’una pràctica ancestral i acabar podent gaudir d’una menja suculenta.

Enguany, amb la sequera, al Camp ho teníem difícil, però les pluges dels darrers dies que –segons diuen els que en saben– han caigut bastant quan tocava fan que hi hagi algun tipus d’esperança. Per tant, pujarem a muntanya, activarem la cura i el fer de les bones pràctiques boletaires, posarem la mirada en el sotabosc i tant de bo puguem tornar a casa amb el cistell fent goig –no cal que sigui replè– i amb rovellons o pebrassos, mucoses, llores, fredolics, ous de reig, camagrocs, ceps, etc.

Precisament el cep és un tipus de bolet que, fins allà on conec, al Camp ha passat a tenir valor en temps relativament propers. Encara més! Si algun boletaire els havia donat importància no era per la tradició d’aquestes terres sinó perquè els coneixia d’altres indrets. Els boletaires, parlo en general, ni se’ls havien mirat, ni els havien fet cap mena de cas i, és clar, ni els havien agafat i si algú ho feia –tinc notícia directa i d’anys enrere del cas d’un expert– en arribar a casa eren apartats dels destinats a ser cuinats perquè aquí de ceps no se n’havien menjat.

Qui sap si ha estat pel fet de conèixer el gran valor que la cuina d’autor i els mitjans de comunicació els ha atorgat o pel fet de saber que hi ha contrades d’alta muntanya pirinenca on els ceps són venerats que aquí baix, al Camp, cada vegada més els hem anat a buscar i, sense voler competir amb el sabor dels muntanyencs perquè no resisteixen la comparació, ens els mengem amb gust.

Aquesta mirada nova i diferent que a partir d’un cert moment vam atorgar als ceps, malgrat tenir-los a tocar de temps, em fa pensar en tantes altres mirades que, sigui a títol personal, sigui grupalment, sigui per part de les institucions, de l’administració, etc., en un moment donat sorgeixen com amb l’enamorament, es descobreixen com en l’aprenentatge, se’ns ofereixen com en l’art, se’ns imposen com des dels cercles de poder, etc. sobre una persona, un fet, una realitat, una pràctica existent.

Ara passa, per exemple, amb els símbols i més de les nostres institucions. És constatable que els estaments oficials busquen des del món de la política fer evident a la mirada de la ciutadania que som una autonomia i que ho fan sempre amb la paraula normalitat associada ara sí i ara també a tot i per tot. És una opció fruit de la democràcia i res a dir, però sí que caldrà veure si, com ha passat amb els ceps al Camp, amb aquesta opció el nostre univers s’eixampla, el cistell s’omple més, la pràctica del que es busca s’adiu amb l’ancestral, el gust ens vivifica o ens captiva... A veure!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia