Competitivitat castellera

Molt ha canviat el Concurs de Castells de Tarragona que va arrencar (impulsat pel violoncel·lista Pau Casals) l’any 1932 a la plaça de toros de la ciutat i que aquest dissabte i diumenge tornarà a viure els seus dos dies àlgids. És el que es ven, es veu i es viu com “l’espectacle casteller més gran del món”, que es repeteix cada dos anys. Si són dels afortunats que han pogut aconseguir alguna de les 4.880 entrades que es van posar a la venda per al públic general i que es van esgotar en quaranta minuts, aquest cap de setmana es podran banyar en una plaça multicolor amb les millors colles castelleres. El Concurs genera una expectació que poques altres manifestacions de la cultura popular catalana han sabut guanyar. Ha estat testimoni del creixement i la professionalització d’un món casteller que supera les cent colles, i que cada cop el viuen més com un esport que com una tradició festiva. La competitivitat està en l’ADN del fet casteller. Una actuació castellera és avui més una competició esportiva que una manifestació festiva. Aquesta no vol ser una crítica. La rivalitat entre colles ha estat segurament un dels factors que han mantingut encesa la seva flama. Avui, a la plaça de toros, veurem una competició pura, amb normes estrictes, taules de puntuació, rànquings, classificació final, jurat, retransmissions televisives i cròniques en mitjans de paper... Algunes veus sonen de tant en tant per criticar que, tot i que els castells són rivalitat i superació, no cal basar-ho tot en els rècords. Prou competitiva és la vida. Deixin-se emportar pel seny, i per la festa.