Francesc Cabana, una persona excepcional

Després d’una aturada de pràcticament dos anys pels fets personals que m’han tingut abocat a l’alt privilegi de poder cuidar un fill lluitant contra un limfoma fins al darrer moment, tornar-nos a trobar aquí, un espai on fa més de vint-i-cinc anys que ens hi trobàvem cada setmana, pràcticament més que un retrobament és un recomençament. Sembla mentida com la distància mantinguda tant de temps del dia a dia, quan vols tornar a recomençar t’adones com de certa és aquella sentència segons la qual “el món no s’atura i no t’espera”. El món polític i l’econòmic cada vegada està més desgavellat i amb una tendència molt perillosa al descontrol i la passivitat dels que haurien de ser responsables d’encaminar-nos políticament, i econòmicament observem com dia sí i dia també fan deixadesa de les seves responsabilitats que el hem donat els electors. Un dèficit, cal dir-ho, que cada vegada és més evident i més pertorbador puig que aquesta plaga s’està estenent a escala mundial sense possibilitat de vacunar-nos.

La coincidència ha fet que en aquest meu reinici, que si la salut m’ho permet serà setmanal, l’amic Francesc Cabana ens ha dit que es retirava a mitges, i hi té tot el dret. A més, ens exposa les seves raons personals com a disculpa, unes raons que comprenem i l’acompanyem en el seu dolor. A l’any 1969 vaig començar a treballar a Banca Catalana i ben aviat el vaig conèixer. És una persona molt atenta, molt senzilla, molt austera, que aleshores amb un dos cavalls anava a visitar qualsevol oficina o a trobar-se amb presidents bancaris, d’empreses, de multinacionals, i fins i tot polítics. Les moquetes mai l’han captivat. Per al nostre diari i per als lectors ha estat un privilegi tenir-lo cada diumenge, perquè columnistes així, desgraciadament, no abunden, i menys comentaristes i analistes del món de l’empresa i de l’economia. Honest en els seus comentaris, pulcre i respectuós en les formes, ens ha ensenyat que es pot ser un gran columnista guardant sempre la correcció.

Tota la seva vida ha treballat pel país, i la seva aportació intel·lectual, recollida en una gran quantitat de llibres i articles, ja és imprescindible per conèixer la nostra història i fins i tot els nostres fracassos que com a societat hem tingut al llarg dels anys. Coneix perfectament la història de la burgesia catalana, l’emprenedora que a més de crear empresa va crear moltes institucions culturals, esportives, sanitàries... de tot tipus, que avui seríem incapaços de crear, i ja ens ve just de poder-les mantenir. I també la dels seus descendents, que per a la gran majoria el país ha passat a ser només un mitjà per fer diners i no un objectiu social, com ho va ser per als seus antecessors. També, amb l’honestedat que sempre ha tingut, Cabana ha escrit sobre els fracassos, les seves conseqüències i els seus culpables. El seu llibre sobre Banca Catalana, que va viure i patir des d’una posició de preeminència, és un referent i encara avui és una pàgina de la història negra del que per a alguns va ser una transició modèlica de la dictadura a la democràcia. Mantenir la seva fidelitat a uns lectors i a un diari des del 18 d’abril de 1978, fins i tot quan estava hospitalitzat, demostra el seu nivell de compromís, i avui nosaltres, agraïts, només podem dir-li moltes gràcies i que gaudeixi d’un descans ben merescut i de la mitja retirada. És en aquests moments de gran incertesa, que alguns en diuen de pensament prim, en què ens prometen solucions fàcils a problemes molt difícils, que les reflexions i els coneixements de persones tan capaces i patriotes com en Francesc Cabana ens ajuden.