I no passarà res

Potser perquè no ens atrevim a dir-ho nosaltres, és com si l’univers volgués dir-ho ell. El cas és que, arran d’una acumulació de fets recents, s’ha format un ull de cicló que revela el poder absolut de l’Estat enfront d’un ciutadà cada vegada més desposseït de sobirania i força transformadora. Quatre dies després que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea conculqués el valor democràtic dels 430.000 vots que va obtenir Toni Comín per ser eurodiputat, el Tribunal Suprem espanyol va ratificar que no aplicaria la llei d’amnistia als condemnats de l’1-O acusats pel delicte de malversació. En totes dues sentències preval un todo por la patria de manual en què la raó d’estat liquida d’un sol tret la democràcia, la justícia i el poder polític. Entremig, el rei Joan Carles I va sortir a defensar la publicació de les seves memòries: “Tinc la impressió que em roben el relat de la meva pròpia història.” Dir això en un país en què el sumari del cop d’estat del 23-F de 1981 no pot ser desclassificat i per tant no ha tingut efectes en el món conseqüent que tota democràcia exigiria, no deixa de ser una expressió més del femer de cultura i praxi política en què ens trobem. Més. Després que el Tribunal Constitucional hagi rebutjat admetre a tràmit el recurs que familiars de les víctimes dels atemptats del 17-A van presentar perquè es revisés la sentència de l’Audiencia Nacional, la Guàrdia Civil sol·licita la destrucció de proves acumulades sobre aquest cas. Pablo Hasél i els joves d’Altsasu. La ics mai (auto)rebutjada dels GAL. Julian Assange. Les tortures als independentistes detinguts en l’operació Garzón del 1992. La inhabilitació a efectes pràctics dels polítics independentistes espiats per l’Estat (cas Pegasus)... Una ciutadania anestesiada i uns mitjans de comunicació en funció de cheerleaders dels poders. En paraules d’António Guterres, secretari general de la ONU: “Els estats poden assolar societats senceres o ignorar el benestar del seu propi poble. I no passarà res!”