Antinòmies

Catalunya existeix. Un cop dit això, sabem molt bé que els catalans tenen –segons les seves idees, la seva procedència geogràfica i social, la seva exigència o la seva resignació, etc.– diferents “visions” de Catalunya, o conceptes, o vivències. Però hi ha una mínima i bàsica, si voleu, acceptació popular de la personalitat de Catalunya, que té, a més, una definició històrica i geogràfica prou coneguda –fins i tot en les mutilacions que ha sofert.

El País Valencià també “existeix” –d’acord amb la intenció amb què fem servir ara aquest mot–, i existeixen les Illes, i Euskadi, i Galícia, i les Canàries… També des de Madrid aquesta diferenciació és evident, i les “ex-peculiaridades regionales” han obligat els governs Suárez a organitzar una “política de les autonomies” que, per tal de posar aigua al vi de les nacionalitats, s’ha escampat per tot l’Estat. L’autonomia s’ha convertit en un “xupa-xup” “per al nen i la nena”.

Resulta, però, que el nen i la nena no saben com dur-se el caramel a la boca, perquè no n’han menjat mai. El que està passant, per exemple, amb el projecte preautonòmic de Castella-la Manxa és significatiu. Els partits estatals en aquells territoris no saben quina línia d’actuació han de seguir, i el poble es troba absolutament desorientat; els observadors afirmen que el desinterès és cada vegada més gran, i la viabilitat del procés autonòmic, molt dubtosa.

Llegeixo a “El País” que els representants socialistes de Guadalajara –que consideren la possibilitat de separar-se de Castella-la Manxa– no van voler assistir a la reunió del comitè regional a Villarrobledo, on es presentava l’esborrany de l’Estatut d’autonomia redactat pel PSOE, prou diferent del confeccionat pel Partit Comunista. El comitè assumí l’Estatut, i tornarà a estudiar-lo d’aquí a un mes, un cop acabat el període d’esmenes. Per la seva banda, Alianza Popular de Guadalajara ha celebrat un congrés regional a Conca, i el seu president ha declarat sense embuts que l’actitud que adoptaran “està supeditada a la decisió final de Madrid”.

O sigui que, d’una banda, Albacete no ha decidit encara si vol o no vol integrar-se en la regió murciana, i de l’altra Guadalajara es manifesta progressivament inclinada a desfer-se de Castella-la Manxa, amb la qual cosa és probable que el nom de Castella-la Manxa empari només una comunitat autònoma constituïda exclusivament per Toledo, Conca i Ciudad Real.

Tot plegat seria pintoresc si no es tractés d’una política governamental de desfiguració que inevitablement ens afecta. En el camp idiomàtic s’entossudeixen a desmuntar la indiscutible unitat natural de la llengua catalana, mentre que en el camp administratiu propugnen noves “unitats” que sovint els espanyols no senten com a pròpies. Més que d’una política d’autonomies caldria parlar d’una política d’antinòmies; “antinòmia”: contradicció entre dues lleis o regles.