Una nova trencadissa

Any 2008. Esquerra Republicana va celebrar un congrés al Fòrum de Barcelona en un context de gran divisió interna. Hi havia quatre corrents –el de Joan Puigcercós, el de Josep-Lluís Carod-Rovira, el de Joan Carretero i el d’Uriel Bertran–. I, malgrat totes les batalles públiques, la nova executiva d’ERC es va formar exclusivament amb membres que provenien del corrent de Joan Puigcercós.

Tot i així, el preu que va pagar la formació va ser car: van passar de vint-i-un a deu diputats al Parlament de Catalunya. Uns resultats nefastos que no van ser fàcils de revertir. I entre les persones que van donar suport en aquell congrés a Puigcercós hi havia el recent expresident de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès. De fet, en el llibre Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (2020) recollia aquestes declaracions seves en referència a aquest moment convuls: “En aquell congrés ens vam esbudellar en públic. Quan estàs en ple debat intern penses: «Hi haurà un cost, però el guany ho compensarà». Però allò va certificar la divisió interna i, després, reconstruir-ho va costar molt.” Per superar aquest sotrac, el partit va confiar en Oriol Junqueras i Marta Rovira. Tots dos van formar un bon tàndem i van aconseguir generar unitat dins del partit. De fet, fins fa pocs mesos, semblava que aquelles dinàmiques de divisió interna només podien ser coses del passat. Però tot indica que el proper 30 de novembre, dia que els republicans tenen previst celebrar el seu nou congrés, hi ha militants que potser recordaran l’escenari del 2008.

Fa moltes setmanes que l’ambient està enrarit. Declaracions d’uns, retrets dels altres i un anar i venir que cada dia fa més complicat un escenari conciliador. És evident que el que li està passant ara a la formació ho han viscut tots els partits independentistes en aquesta era anomenada “post Procés”: Junts –que celebra justament aquest cap de setmana el seu congrés–, la CUP i ara, també, Esquerra. Durant els anys que els republicans van ocupar càrrecs de poder, dins de la formació hi havia una calma tensa que, finalment, ha acabat esclatant.

En aquesta ocasió, Pere Aragonès ha decidit fer costat a Nova Esquerra Nacional, la proposta que lidera Xavier Godàs i a la qual també dona suport l’encara secretària general, Marta Rovira. De fet, molts altres noms del govern d’Aragonès també aposten per aquesta candidatura. Laura Vilagrà, Manel Balcells, Anna Simó, Tània Verge, Meritxell Serret, entre altres. De la mateixa manera que també ho fan càrrecs històrics com Joan Puigcercós, Ernest Benach, Joan Manuel Tresserras i Josep Huguet.

És evident que encara FALTen unes quantes setmanes per al congrés que haurà de decidir quina candidatura s’imposa. Si la de Militància Decidim, amb Oriol Junqueras i Elisenda Alamany; si Nova Esquerra Nacional, amb Xavier Godàs i Alba Camps; si Foc Nou, amb Helena Solà i Alfred Bosch; o Recuperem ERC, amb Xavier Martínez Gil i Àngel Ruiz. Però algunes pugnes ja no es podran reconduir i moltes ferides necessitaran temps per cicatritzar. Ja no és només una lluita pel lideratge del partit, sinó també una manera de retre comptes i de fixar estratègies. Per això l’intercanvi de declaracions o versions entre els junqueristes i els roviristes sobre què va passar després de la declaració d’independència a la cambra catalana l’octubre del 2017 o sobre l’escàndol dels cartells que relacionaven els Maragall amb l’Alzheimer.

Perquè què vindrà després del 30 de novembre? Els que no guanyin, com seguiran vinculats al partit després de l’escarni? A hores d’ara teixir vies de reconciliació sembla totalment impossible, però seguir amb una campanya de retrets només ajudarà a enrevessar-ho tot encara més. Per evitar una gran trencadissa cal buscar punts d’entesa i deixar de banda tot allò que, suposadament, els enfronta. I això és complicat quan les crítiques són aferrissades i els recels i les desconfiances creixen dia rere dia.

Tot està esquerdat i la gran pregunta, tot esperant els resultats del procés congressual, és qui serà capaç de recosir-ho. Perquè per evitar efectes més devastadors, com poden ser futurs resultats electorals, cal començar a buscar la manera de reconduir la situació. Venen temps complicats a Calàbria que necessitaran grans dosis d’empatia i generositat.