Riure’s de les caigudes

Un nen d’uns vuit o nou anys cau a terra mentre juga en una plaça que hi ha situada just davant d’un centre escolar. Per les hores que són, els seus companys d’esbarjo poden ser perfectament els mateixos amb els quals coincideix a l’aula. El nen cau i a la canalla que l’envolta li fa mal la panxa de tant riure. L’accidentat podria sentir-se la riota de tothom però, en canvi, prefereix unir-se a la festa, sobretot perquè sembla que, per sort, no ha pres mal. En cas contrari, segur que veure els amics recargolats hauria restat dramatisme a l’assumpte. Les caigudes fortuïtes de la gent, sobretot si no són les nostres, acostumen a ser una via per alliberar tensió i relaxar el cos. I ens fan moltíssima gràcia, és així. De petits, poques coses trobàvem tan còmiques com veure dibuixos o espectacles en viu, a la televisió o en directe, i deixar-nos sorprendre per una relliscada i un posterior descens fins a terra del dolent o el ximple de l’escena. Quants cops no hem rigut a costa de la petita tragèdia d’altres –la vergonya, quan caus, no hi ha qui te la tregui–i ho hem fet fins que se’ns han adormit els músculs de la cara. A més, com més pròxima és la persona que s’estimba, més riem com bojos. La caiguda del nen, tornant a l’inici, m’ha fet pensar que uns mesos enrere em vaig menjar un pal que formava part d’uns gronxadors infantils i em vaig clavar una bona nata. Al meu entorn ningú no va riure, i això que, malgrat que em vaig emportar un bon cop, la vergonya em va fer actuar com un autèntic saltamartí i en tres segons havia recuperat l’empolainament. Ni tan sols als fills se’ls va escapar un petit somriure. Els vaig fer peneta, més aviat. Mentre observava l’escena del parc i dels nens, pensava que caure és un bon exercici per saber si la societat ens veu com una persona gran o com un jove fornit. Així que si torno a caure, us dono permís per riure.