Ni més castellà, ni més anglès

Sempre posant la llengua catalana com a base central i autòctona de la vida social en terres catalanoparlants, el plurilingüisme desitjable per a tots els europeus, i, és clar, per tots els catalans, ha de superar des del principi la fal·làcia del bilingüisme que dóna un paper preponderant al castellà, quan totes les llengües romàniques, el francès, l’italià, el portuguès posem per cas, tenen el dret de ser presents a les escoles catalanes. L’espanyol està tan present a la vida catalana, als periòdics, a les teles i ràdios, als cinemes que fins i tot sense coneixements profunds, gairebé automàticament en molts casos són superiors al domini de la llengua de Cervantes que hi ha a Andalusia, posem per cas.

El que cal no és preocupar-se per l’espanyol, que gaudeix de bona vida, sinó d'augmentar el plurilingüisme dels catalans. I el plurilingüisme no és l’anglès. Al contrari: l’anglès presentat com a llengua única per anar a l’estranger es converteix en language killer number 1, el matallengües número 1, perquè destrueix la motivació per aprendre altres llengües importants.

L’allau de reaccions a les meves declaracions des de la UCE de Prada i al voltant del meu curs EuroCom de intercomprensió europea demostra que molts catalans rebutgen la imposició del castellà com a segona llengua prioritària i que, de l’altra banda, molts espanyols no tenen assimilat que l’espanyol hauria d’anar amb peus de plom per Catalunya si es volgués comportar de manera justa i solidària en territori català.

És evident que als cervells espanyols el derecho de conquista està arrelat tan fortament que els fa suposar automàticament (sense que en tinguin consciencia, això és el dolent) que el castellà ha de manar a Catalunya. Vist des de perspectiva internacional, això és una pura perspectiva de conquistador i conqueridor.

El castellà serà i haurà de ser ben rebut pels catalans en el moment que s’insereixi amb la modèstia adequada entre les tantes llengües que són d’interès per als catalans i per al futur econòmic i cultural del país. En la mesura que Catalunya ja no ven majoritàriament a Espanya, com deia aquest dilluns López Tena aquí a Prada, sinó que, a fora de Catalunya, ven més a Europa i a la resta del món, l’espanyol baixa en interès i puja l’interès en el plurilingüisme per assegurar el futur dels catalans. Així de senzill. I a més, i és el que a mi m’interessa, si els catalans eixamplen el seu interès per moltes altres cultures, aquestes desenvoluparan el seu interès per la catalana.


*Til Stegmann és catedràtic de Filologia Romànica a la Goethe-Universität de Frankfurt