Mitja festa

Com que, a més, la data de publi­cació d’aquest arti­cle coin­ci­deix jus­ta­ment amb el dia, desitjo un Bon Nadal a quasi tot­hom. Soc de la gent que pensa que s’han de cele­brar quasi totes les fes­tes. Tan­ma­teix, assu­meixo i extra­polo allò que Blanca Llum Vidal va dir en reco­llir el premi Car­les Riba de poe­sia en la dar­rera Nit de Santa Llúcia con­ver­tida en la Festa Òmnium de les Lle­tres Cata­la­nes: “M’agra­da­ria pro­po­sar-vos que aquesta festa fos mitja festa.” Tinc ben pre­sent el dis­curs que, com­mo­vent-me, va fer la poeta i, com si volgués con­tri­buir modes­ta­ment a fer que per­duri en la memòria, bus­cava l’ocasió per trans­me­tre’n alguna idea, com ara que la lite­ra­tura és una cosa alli­be­ra­dora i pre­ci­osa que ens enlaira i ens acull, però que també sabem que “no evita el des­as­tre de la vida mate­rial, no fa sobre­viure cap bosc, no gua­reix la violència mar­cada en els cos­sos i no repara la desi­gual­tat que s’estén com un fong”.

Una “mitja festa” perquè ni ara ni mai podem obli­dar què passa al món. A més, hi afe­geixo, en cada casa on, posem per cas el que ens ocupa, s’hi cele­brarà el Nadal, i les fes­tes següents, hi pas­sarà l’aire de la tris­tesa, sigui pels absents, pels dolors i les malal­ties que asset­gen, pels con­flic­tes que es per­pe­tuen, pels pro­ble­mes de tota mena que ens pre­senta la vida. Però també hi ha el sen­tit que Blanca Llum Vidal va donar a la “mitja festa”: “És perquè entenc que en les mei­tats no hi ha exal­ta­ci­ons, ni dog­mes, ni abso­luts. Que hi cap el dubte, la crítica, la pre­gunta, l’esquerda, l’ambigüitat del desig, la con­tra­dicció dels orígens, la memòria diversa, allò més sofis­ti­cat i sal­vatge dels som­nis, el futur que no es tanca, l’amor que no estreny i la paraula més lliure.”