La CUP, por, angúnia i pena

Després que durant vint anys l’estratègia del cordó sanitari a la ultradreta ha regat, abonat i fet créixer tot tipus de partits de dreta extrema a tot Europa, venen els de la CUP (un pas enrere només per agafar empenta) i, trobant-se com es troben a un pas de l’estimball, decideixen avançar. Perquè això és el que varen fer dissabte a les Corts contra la paradeta d’Aliança Catalana, amb la vergonyosa i covarda retirada amb un ciutadà a terra que havia perdut el sentit a causa del cop rebut en la caiguda provocada. Però sobretot amb el comunicat posterior en què es mostren orgullosos de l’acció, defensen que aquest és el camí i deixen clar que hi tornaran cada dia que en tinguin ocasió. En aquesta mateixa columna deia el 28 de setembre que la CUP feia venir por per com anunciava el final del procés Garbí de reflexió. I el 20 d’octubre era l’angúnia el que m’embargava quan s’apuntaven a la tesi que la caiguda electoral era perquè no els havien entès (que soques, aquests electors!), i arribaven a la gran conclusió que el que havien de millorar era la manera d’explicar-se. (Lliçó introductòria al primer de comunicació petitburgesa.) Perdoneu, noies, però això de dissabte a les Corts no té explicació. Feu pena. Por, angúnia i pena. I és una llàstima. La CUP sorgida del procés Garbí és un desastre de garbinada. Perquè a més l’episodi de les Corts és treballar a preu fet per Aliança Catalana, que es disparara electoralment.