Opinió

Tribuna

El rusc

“ La nostra funció en el niu d’abelles obreres és mantenir la reina, l’única fèrtil. I qui diu abella fèrtil, diu qualsevol accepció que indicaria un individu amb un estatus social elevat i imbuït de prebendes
“A cap cap pensant se li acut reclamar als bancs que utilitzin la gran quantitat d’habitatges que han embargat a aquells a qui varen fer creure que podien accedir-hi amb préstecs trampa, per esmenar la deficiència de pisos accessibles?

Què us sem­bla si fem un exer­cici que em pro­po­sava, no fa gaire, un eco­no­mista argentí de no massa renom però de gran cla­ri­vidència que, per edat i experiència, acu­mula gran conei­xe­ment? Inten­tem sor­tir, per un moment, del pla horit­zon­tal en el qual ens tenen immer­sos les nos­tres obli­ga­ci­ons d’himenòpters dis­ci­pli­nats i inten­tem veure més enllà, per sobre d’aquest camp de mar­ga­ri­des, pel qual vole­te­gem tot el dia i que, repre­senta, és la nos­tra existència?

Només que aixe­quem una miqueta la vista i ens allu­nyem dels brun­zits dels altres abe­llots obe­di­ents que ens envol­ten, ens ado­na­rem que la nos­tra funció en aquest niu d’abe­lles obre­res és, exclu­si­va­ment, man­te­nir la reina, única abe­lla fèrtil de la colònia, ben for­mosa i satis­feta. I qui diu abe­lla fèrtil, i aquí l’argentí feia un incís, diu qual­se­vol de les mil accep­ci­ons que indi­ca­rien un indi­vidu –o indi­vi­dus– amb un esta­tus social ele­vat i imbuït de pre­ben­des que, per obra i gràcia divina, per dir-ho d’alguna manera, li han estat con­ce­di­des. I és cert que ens arri­ben veus inci­ta­do­res que ens mar­quen un camí que sem­bla­ria, en un prin­cipi, d’evo­lució con­junta, de con­se­cució d’objec­tius indi­vi­du­als, de pro­gressió cap a un benes­tar econòmic i social que, de fet, no saps per què, però mai no arriba... Oi, que mai no arriba? O és una sen­sació que m’acom­pa­nya, perquè veig ter­gi­ver­sada la rea­li­tat que m’envolta?

No... La rea­li­tat que m’envolta és ben real i és que, com a bones abe­lles obre­res, som abso­lu­ta­ment infèrtils pel que fa als nos­tres propòsits per­so­nals, ves­sem les pote­tes ple­nes de pol·len sem­pre al mateix calaix, dia rere dia, i man­te­nim la reina a base de gelea reial tota la seva vida –menja que, per des­comp­tat, nosal­tres ni tas­tem, ni tas­ta­rem.

I el que és més fotut: No podríem defen­sar-nos, encara que tinguéssim la intenció, donat que si clavéssim l’agulló, a menys que fos sobre el cos ten­dre d’una altra abe­lla obrera tan espre­muda i sobre­ex­plo­tada com nosal­tres, aquest que­da­ria atra­pat i ens extrau­rien fins als budells. I aquest és el sis­tema.

Tre­ba­llem cada mes per un sou –ridícula­ment ano­me­nat mínim inter­pro­fes­si­o­nal– del qual ens res­ten els impos­tos per man­te­nir un sis­tema social que s’ha demos­trat abso­lu­ta­ment fallit _amb una sani­tat sobre­sa­tu­rada i met­ges sobre­pas­sats, amb esco­les en bar­ra­cons, amb trans­port públic defi­ci­ent, amb manca d’habi­tatge social, amb risc per a les futu­res pen­si­ons... En defi­ni­tiva, un sis­tema social defi­ci­ent amb “fui­tes” que ningú i, menys l’abe­lla reina, té intenció d’esme­nar.

I, del sou res­tant, con­ti­nuem pagant impos­tos indi­rec­tes cada cop que obrim la car­tera, lite­ral­ment, ja sigui pel pa, pel cotxe, per pagar l’aigua, l’elec­tri­ci­tat o la ben­zina. I quan com­pres un habi­tatge i quan el reps en donació o quan l’here­tes, però també quan el vens o quan el llo­gues o, sen­zi­lla­ment, pel sim­ple fet de tenir-lo...

Impost sobre impost, per engrei­xar la reina. I quan la reina detecta una man­cança, com ara és el cas de l’habi­tatge –dret uni­ver­sal defen­sat a l’art. 47 de la Cons­ti­tució Espa­nyola que, a part de defen­sar el dret a l’habi­tatge, cla­ri­fica l’obli­ga­to­ri­e­tat dels poders públics de pro­moure les con­di­ci­ons necessàries per a fer efec­tiu aquest dret i impe­dir l’espe­cu­lació– aquests, els poders públics, tenen la bri­llant idea d’uti­lit­zar els fons (des­ti­nats a millo­rar les con­di­ci­ons soci­als de les obre­res) inver­tint-los a fer habi­tatge social, que no està mala­ment, però... de veri­tat a cap cap pen­sant se li acut recla­mar als bancs –els matei­xos que es van mos­trar tan agraïts a la soci­e­tat pel seu res­cat amb diners que, per cert, mai varen tor­nar– que uti­lit­zin la gran quan­ti­tat d’habi­tat­ges que han embar­gat a aquells qui, en un moment donat, varen fer creure que podien acce­dir-hi amb préstecs trampa, per esme­nar la deficiència de pisos acces­si­bles?

La notícia d’avui era la cons­trucció de no sé quants milers de pisos a Bar­ce­lona per solu­ci­o­nar un pro­blema per al qual, evi­dent­ment, s’ha de tro­bar una solució, però que, com sem­pre, serà a base dels diners que els abe­llots obrers ingres­sem cada dia al rusc, quan en rea­li­tat obvien una solució molt més fac­ti­ble que seria uti­lit­zar el gran actiu dels bancs per satis­fer les neces­si­tats soci­als en aquest sen­tit i fer així que rever­teixi en el poble el gran agraïment mos­trat per al seu res­cat.

És ben bé que de vol­tors, no només tenen els fons.

De part d’una puta abe­lla obrera.

PARAULA DE GIRO­NINA



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.