La llei del xiclet

En mans de determinats personatges, la Constitució espanyola és a voltes una roca, a voltes un xiclet. N’és un expert Francisco Hernando. L’octubre de 2005, el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial reclamava ser consultat sobre l’Estatut i recordava que ell havia jurat “complir i fer complir la Constitució”. La Constitució era una roca. Tres anys després, l’alt magistrat espanyol troba la carta magna tan flexible que hi cap la cadena perpètua, malgrat que l’article 25.2 diu clarament que “les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i la reinserció social”.

Hernando veu, com tothom, que la presó no reeduca ningú. I per combatre el mal funcionament del sistema proposa carregar-se un dret fonamental: si tanquem els agressors sexuals i els etarres no penedits i llencem la clau, no molestaran més. Qui vol complicar-se la vida? No ho vol ni el conservador Hernando ni el progressista govern del PSOE, que parla de “repugnància” quan algú que els cau malament surt de la presó quan ha complert la pena fins a l’últim minut.