Música per a camaleons

Al Grec li surt competència per tots els cantons. En els seus inicis va ser el gran aparador que el teatre català necessitava. Més tard, el que volien les productores per pagar una part dels espectacles que presentarien en temporada. I ara un calaix de sastre que busca desesperadament un lloc per sobreviure dignament. És cert que viu una època de transició i els suecs confiem que en uns anys trobarà un model clar que li permeti marcar una línia pròpia. Tanmateix, la prova més fefaent que la cosa no rutlla com caldria la trobem en la programació musical.

Si bé en l’apartat d’arts escèniques (teatre i dansa) la ciutat gairebé s’atura per donar pas als espectacles del festival municipal, en el musical altres certàmens li fan ombra. Ahir va començar, per exemple, el B-Estival al Poble Espanyol, que presenta un cartell amb molts artistes que podrien ser al Grec. Per què Omara Portuondo, Chucho Valdés i Anthony & The Johnsons són a la festa barcelonina per excel·lència i no Youssou N’Dour, Julieta Venegas, John Mayal i George Benson? No ho acabem d’entendre i pensem que seria urgent i necessari situar-ho tot sota un mateix paraigua a fi de donar força a la ciutat, així com fan a Alemanya amb les seves famoses Festspiele.

Els suecs, a més, percebem una certa pèrdua d’autoritat, de gruix, del Grec, ja que no aconsegueix que el TNC s’hi integri totalment: ara mateix s’hi està fent dansa a la Sala Petita i fa uns dies hi teníem el Piccolo Teatro de Milà amb un Goldoni. El Liceu tampoc no hi és, tot i que fa un esforç per no tancar al juliol tot programant òpera per a tots els públics. I des de l’Empordà s’ha construït en els últims anys un potent far cultural, entre Peralada, Cap-roig, Porta Ferrada i Torroella, que amenaça el lideratge de la capital. Potser tot plegat forma part d’un bell mosaic mozartià.