De Belfast a Arrasate

Mentre a Irlanda del Nord es compleixen deu anys dels Acords de Divendres Sant, que van posar fi al conflicte entre unionistes i republicans, al País Basc es viuen moments especialment frustrants per a la pau. Durant els anys de màxima confrontació, amb José María Aznar a la Moncloa, una bona part de l’opinió pública espanyola creia que amb un canvi d’actitud es podia buscar una sortida negociada.

Ara, després del fracàs del diàleg de Rodríguez Zapatero amb ETA, la sensació generalitzada –a dreta i esquerra– és que l’única solució per a la violència etarra és la lluita policial o, en el pitjor dels casos, acostumar-nos-hi. No moure fitxa. Així, el problema s’enquista. No creix, però tampoc desapareix. Un exemple de com s’ha empetitit el paper d’ETA en la política espanyola ha sigut el debat d’investidura d’aquesta setmana. Només se n’ha parlat tangencialment. Rosa Díez és l’única diputada que encara s’hi aferra com a argument de confrontació política. La resta de diputats prefereixen polemitzar sobre la crisi econòmica que ja tenim al damunt. La moció de censura de socialistes i nacionalistes bascos a l’Ajuntament d’Arrasate, fins ahir governat per ANB, és un altre exemple dels nous aires que corren en la política basca. Potser sí que serà beneficiós apartar ETA del debat electoral.

Ahir ho explicaven un exmembre de l’IRA i un antic paramilitar unionista, que van presentar a Barcelona el documental Diumenge a les cinc, sobre les ferides encara obertes del procés de pau a Irlanda del Nord. I avui ho confirma l’excap de gabinet de Tony Blair en una entrevista amb la corresponsal de l’AVUI a Londres: “Hem de parlar amb els enemics. Cal tenir un canal de comunicació obert, i aquí incloc també Al-Qaida i els talibans”. ¿S’imaginen algú així de sensat al capdavant d’un eventual procés de pau al País Basc?