La retirada de Josu Jon Imaz

El president del PNB ha presentat la seva dimissió irrevocable. Josu Jon Imaz ha fet públic un comunicat en el qual hi ha algunes de les claus que expliquen en part aquesta decisió. Imaz, per exemple, fa una crida a “superar la divisió” que afecta el seu partit i conclou: “La meva decisió respon a una contribució que faciliti un procés intern que cohesioni i uneixi la nostra opció política”. Una mica més endavant, explica el que ha estat la seva opció política: “El món està canviant i la nostra generació ha de modernitzar i actualitzar el nostre projecte. Conceptes com Estat nació, sobirania o independència tenen avui matisos diferents dels del passat”. En realitat, la falta de cohesió interna no hauria d’haver provocat la dimissió d’Imaz. Ell va guanyar les darreres eleccions a la presidència de l’Euskadi Buru Batzar ara fa quatre anys. Des d’aquell moment el partit havia estat dividit, gairebé a parts iguals, entre els partidaris d’una línia més suau –el mateix Imaz– i els defensors d’una estratègia sobiranista més contundent –liderats per Joseba Egibar.

No ha estat, doncs, la “cohesió” allò que ha caracteritzat el PNB en tots aquests anys. Si Josu Jon Imaz ha dimitit ara, a pocs mesos de les noves eleccions, ha estat perquè ha comprovat que havia perdut suport. Els dos territoris on l’expresident comptava amb més partidaris eren Biscaia i Navarra. Biscaia és decisiva en tots els processos interns del partit. El PNB ha estat tradicionalment un partit biscaí. És allà on més s’ha arrelat i on compta amb més votants. I també és a Biscaia on Josu Jon Imaz havia començat a perdre seguidors després dels seus darrers enfrontaments amb el lehendakari Juan José Ibarretxe.

El PNB ja va patir una escissió l’any 86, que va culminar amb la creació d’Eusko Alkartasuna, liderada per l’exlehendakari Carlos Garaikoetxea, que s’havia enfrontat amb el president del partit, Xabier Arzalluz. El partit patia ara la pitjor crisi des d’aquell moment. Josu Jon Imaz ha constatat que perdia força i ha decidit cedir. Això l’honora. El seu successor serà probablement Iñigo Urkullu, després d’un pacte entre les diferents sensibilitats internes. Aquest consens pot significar el reactiu que el partit necessita per cohesionar-se de debò.