Articles
La Lliga viu, el crèdit s'estanca
Fil directe
Si la derrota del Barça a cal Pupas té alguna virtut, aquesta és la de recordar que un equip campió no ressuscita d’un dia per l’altre per arrasar tot el que se li posi pel davant. Entre els defectes, que naturalment no costen tant de trobar, el més destacat no són els cinc punts que avui, un altre cop, separen l’equip blaugrana del liderat, sinó la desconfiança que no deixa de separar-lo dels seus seguidors.
El dèficit
La derrota resta
La credibilitat costa molt de guanyar i molt poc de perdre. El Barça ha donat motius les últimes setmanes per convèncer la seva gent que l’equip ha tornat, que ha recuperat la personalitat que el va fer campió, però la crisi de confiança que existeix al voltant del club és tal que, segons quines converses tens o escoltes, comproves que molts culers sobretot tenen ganes que s’acabi aquesta temporada per fer foc nou al vestidor i afrontar un nou cicle partint de zero gairebé.
Per això ens hem passat tota la temporada entre l’eufòria puntual i l’emprenyada monumental, entre la Lliga està perduda encara que faltin 20 jornades o assaborir el liderat sense ni tan sols tenir-lo. El terme mitjà sempre ha costat de trobar en els afers blaugranes, però l’abisme de desconfiança que l’equip va obrir entre ell i l’afició durant tota la temporada passada està devorant qualsevol matís que pugui centrar els debats, les expectatives i les anàlisis que haurien d’explicar el que està passant. Ells, els jugadors, són els causants originals d’aquesta situació i també ells, els jugadors, en són les víctimes principals. Ara estan en progressió, la seva trajectòria és ascendent, el seu lema és “ni abans érem tal ni ara som qual”, i els costa d’acceptar que la golejada del Calderón pugui ser interpretada com el cop de gràcia a l’optimisme. Ells senten que tenen opcions en les tres competicions (Lliga, Champions, Copa) i la resta del món recorda que l’any passat tenien opcions en sis i, una a una, les van acabar perdent o regalant (segons els casos) totes. I, esclar, això no convida a posar l’altra galta.
La medicina
La continuïtat n’és la clau
En tot cas, tenen part de raó. La setmana passada eren a 2 punts del Madrid i havien demostrat en 180 minuts que poden fer moltes de les coses que feien quan guanyaven títols i feien trempar la parròquia. La millora no és discutible, però llavors, igual que avui, els faltaven coses importants per ser aquell equip.
Evidentment, el 4-2 del Calderón no és decisiu encara per a la Lliga, ni tampoc és el partit exemplar per definir com està l’equip col·lectivament o individualment. ¿O és que els 4 gols fan de la defensa menys golejada de la Lliga una mala defensa? ¿O és que l’espectacular xilena de Ronaldinho ens retorna el millor Ronnie? Per al que sí que serveix el partit de dissabte és per il·lustrar mancances que existien a 2 punts del Madrid i que continuen existint a 5. El Barça fa molt de temps que frena quan marca el primer gol i això li impedeix sentenciar victòries que es converteixen en empats o derrotes. Causa-efecte, també fa temps que no hi ha grans ratxes de victòries, perquè en dos anys la més llarga és una de 4 partits l’octubre passat. Al Calderón també haurien pogut ser-ne 4 (Osasuna, Saragossa, Llevant, At. Madrid), si l’equip no hagués afluixat després del 0-1. Sense continuïtat és impossible ser tan competitiu com ho era el Barça el 2005 i, si no la recupera aviat, té poques possibilitats de guanyar aquesta Lliga.
El dèficit
La derrota resta
La credibilitat costa molt de guanyar i molt poc de perdre. El Barça ha donat motius les últimes setmanes per convèncer la seva gent que l’equip ha tornat, que ha recuperat la personalitat que el va fer campió, però la crisi de confiança que existeix al voltant del club és tal que, segons quines converses tens o escoltes, comproves que molts culers sobretot tenen ganes que s’acabi aquesta temporada per fer foc nou al vestidor i afrontar un nou cicle partint de zero gairebé.
Per això ens hem passat tota la temporada entre l’eufòria puntual i l’emprenyada monumental, entre la Lliga està perduda encara que faltin 20 jornades o assaborir el liderat sense ni tan sols tenir-lo. El terme mitjà sempre ha costat de trobar en els afers blaugranes, però l’abisme de desconfiança que l’equip va obrir entre ell i l’afició durant tota la temporada passada està devorant qualsevol matís que pugui centrar els debats, les expectatives i les anàlisis que haurien d’explicar el que està passant. Ells, els jugadors, són els causants originals d’aquesta situació i també ells, els jugadors, en són les víctimes principals. Ara estan en progressió, la seva trajectòria és ascendent, el seu lema és “ni abans érem tal ni ara som qual”, i els costa d’acceptar que la golejada del Calderón pugui ser interpretada com el cop de gràcia a l’optimisme. Ells senten que tenen opcions en les tres competicions (Lliga, Champions, Copa) i la resta del món recorda que l’any passat tenien opcions en sis i, una a una, les van acabar perdent o regalant (segons els casos) totes. I, esclar, això no convida a posar l’altra galta.
La medicina
La continuïtat n’és la clau
En tot cas, tenen part de raó. La setmana passada eren a 2 punts del Madrid i havien demostrat en 180 minuts que poden fer moltes de les coses que feien quan guanyaven títols i feien trempar la parròquia. La millora no és discutible, però llavors, igual que avui, els faltaven coses importants per ser aquell equip.
Evidentment, el 4-2 del Calderón no és decisiu encara per a la Lliga, ni tampoc és el partit exemplar per definir com està l’equip col·lectivament o individualment. ¿O és que els 4 gols fan de la defensa menys golejada de la Lliga una mala defensa? ¿O és que l’espectacular xilena de Ronaldinho ens retorna el millor Ronnie? Per al que sí que serveix el partit de dissabte és per il·lustrar mancances que existien a 2 punts del Madrid i que continuen existint a 5. El Barça fa molt de temps que frena quan marca el primer gol i això li impedeix sentenciar victòries que es converteixen en empats o derrotes. Causa-efecte, també fa temps que no hi ha grans ratxes de victòries, perquè en dos anys la més llarga és una de 4 partits l’octubre passat. Al Calderón també haurien pogut ser-ne 4 (Osasuna, Saragossa, Llevant, At. Madrid), si l’equip no hagués afluixat després del 0-1. Sense continuïtat és impossible ser tan competitiu com ho era el Barça el 2005 i, si no la recupera aviat, té poques possibilitats de guanyar aquesta Lliga.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.