Ens convé perdre la Lliga

Imagino que els culers se’m menjaran de viu en viu si dic que ens convé perdre la Lliga. Ja sé que el nostre cor ja només pot bategar d’alegria en aquesta mena de coses considerades narcotitzadores, i ja sé que haver-li regalat la Lliga al Real Madrid és un sofriment insuportable. Tot i això, imagineu que en plena eufòria rajoniana, a punt de cruspir-se a les urnes tota l’Espanya tímidament aperturista (¿us en recordeu, de l’apertura?), quan retrocedeixen les legítimes aspiracions de llibertat de les nacions sense Estat, doncs, en un moment en què està a punt de caure’ns a sobre una pluja de malvestats (amb el consens entusiasta d’alguns de nosaltres, maleïda sort), aleshores, va i humiliem (els espanyols oscil·len entre l’orgull i la humiliació, per això és tan difícil dialogar-hi) el seu símbol més racial. Pareu les orelles: ¿no sentiríem la veu trista, ressentida, del noranta per cent de comentaristes esportius que escoltem al llarg de la setmana analitzant allò que només pot ser victòria catalana per un d’aquests dos motius: perquè han fet trampa i han comprat els àrbitres, o perquè han fet trampa comprant jugadors a cop de talonari? El mal humor suraria per les ciutats espanyoles i formaria un magma d’hostilitat. I l’hostilitat, quan hi és, fa com l’aire comprimit: que es dispara. Com que som una província (que vol dir pro vincere, és a dir, territori vençut), i depenem del tot d’Espanya, la resposta seria amarga. Se la menjaran enverinada, aquesta Lliga, mormolarien amb mirada fosca. En canvi, ara s’estovaran. No abaixaran la guàrdia, però somriuran: l’honor espanyol està salvat.