Socialistes, però de dretes

Algun cop he fet una canya amb espanyols que es defineixen “socialistes però de dretes”. El socialista però de dretes acostuma a ser un senyor d’extracció treballadora que viu a les Castelles, a Extremadura o a Múrcia i que, en general, només discrepa dels seus veïns del PP sobre la papereta que tria quan hi ha eleccions. El socialista però de dretes llegeix El País però mira El Mundo, no fa fàstics a anar a missa, la memòria històrica l’hauria deixat on era, l’aliança de civilitzacions li sona a xinès i això del “matrimoni” homosexual ho veu poc clar. Però el que menys tolera és que li toquin la bandera, la rojigualda, esclar: ni els bascos (“els etarres s’han de podrir a la presó”) ni molt menys els catalans (“però de veritat que això de parlar catalán no ho feu per fotre?”). I esclar, al socialista però de dretes li agraden els grans acords nacionales entre el PSOE i el PP, o el PP i el PSOE, si convé, per posar al seu lloc els nacionalistes, que mai en tenen prou; tampoc no té cap problema que s’urbanitzi el que calgui –ell mateix fa anys que té apartament a la costa i tothom ha de poder-lo tenir, esclar– o que es facin com més autovies millor (sempre que siguin gratis); i, en fi, el 14-M va votar Zapatero perquè, des de Felipe i Guerra, els seus són els del PSOE.

Ahir va ser un bon dia, per als socialistes però de dretes. Després de prendre possessió els nous ministres, entre els quals la catalana Chacón ( “dos catalans al govern i encara us queixeu”), transcendia el retorn de José Bono, que serà cap de llista per Toledo a les generals. Zapatero margina ERC i mima CiU; i recupera ara el ministre de Defensa que se’n va anar de la política fa poc més d’un any –en teoria per sempre– amb dolor d’Espanya al cor. Torna Bono i Zapatero es felipitza i espanyoleja perquè, malgrat l’eufòria del debat de política general, té por que Rajoy se li hagi quedat la bandera i amb ella el socialista però de dretes.