Dona, catalana i embarassada

El nomenament de Carme Chacón com a ministra de Defensa està generant reaccions de tota mena. D’una banda, el corró mediàtic madrileny de dretes es posa les mans al cap. D’una altra, hi ha reaccions sensates per part de sectors l’Associació Unificada de Militars Espanyols que donen suport a la decisió de Zapatero. Els més entusiastes són els de la Unió d’Oficials de la Guàrdia Civil, que consideren que Chacón “aportarà aire fresc a l’organització més enquistada de l’Estat”. A l’altre extrem, trobem el comunicat emès per l’Associació de Militars Espanyols, que carrega contra aquest nomenament i el considera un menyspreu a l’exèrcit perquè la nova ministra és “dona, catalana i està embarassada”.

La barrabassada té tres parts. José Conde, president de l’AME, titlla Zapatero de “provocador” per nomenar una catalana després de la crema de fotos del rei. Això és confondre el cul amb les témpores. El que fa més por és que adverteixi que una catalana no és la persona més adequada “pel que pugui passar” quan el Tribunal Constitucional resolgui el recurs contra l’Estatut. Més enllà de l’estirabot, tampoc no els agrada una dona perquè no coneix la carrera militar ni que estigui embarassada perquè, segons ells, un ministre ha d’estar rendint sempre al cent per cent. Una vegada més, tòpics i masclisme. Però no cal anar tan lluny. La demostració que la societat continua considerant que hi ha feines d’homes, la trobem per tot arreu.

A Els matins de TV3 ahir, per exemple, van proposar una pregunta del dia que fins i tot va indignar la mateixa copresentadora del programa. “Veieu bé que una dona sigui ministra de Defensa?”. Lídia Heredia li va dir a Josep Cuní que si una sargantana fos ministra sí que es podrien sorprendre, però que una dona és una persona i, per tant, no hi ha tema. Argument impecable. Amb tot, la molta gent que des de l’anonimat dels SMS responia no a la pregunta demostra que el masclisme continua massa impregnat fins i tot fora de l’àmbit militar. Més enllà de preguntes poc pertinents hi ha, sobretot, respostes incòmodes. Com a societat ens mirem al mirall i no ens agradem. Per això val la pena canviar-ho.