1.000 bitllets per hora

Pagadíssims, els responsables de comunicació de “l’operador” –així en diuen ells mateixos quan es refereixen a Renfe– van fer públic ahir que havien venut 4.000 bitllets de Barcelona a Madrid en el nou TGV. Mercat de futur. AVE, en diuen també ells, del TGV, perquè després algun ingenu es cregui que la semàntica no és important. Dir-ne AVE és una temeritat, sobretot quan l’alta velocitat espanyola es fa a còpia de tecnologia francesa o alemanya. Ara, considerant que el conductor del tren és de Conca i que és ell qui corre...

Quatre mil bitllets en quatre hores són mil bitllets a l’hora. Un èxit. Pel que es veu, milers de catalans volen anar a Madrid perquè els treguin la punxa del dit. Ahir molts lectors quintacolumnistes de l’AVUI digital es felicitaven perquè potser així “els nacionalistes es curaran viatjant”. Ells no es curen mai. La victòria de l’operador és una victòria més d’Espanya. Enhorabona. En tot cas, el problema de l’AVE torna a ser el mateix que el del Pont Aeri. Quants catalans viatgen a Madrid? Quants madrilenys viatgen a Barcelona? Qui depèn més de qui?

Per què continua sent necessari desplaçar-se al quilòmetre zero per resoldre qualsevol anècdota? Som sucursal perquè ens hi obliguen. El problema és que ho considerem fatalment irreversible o que ens agradi. El TGV ha arribat a Barcelona, però per fer-ho ha destrossat la desastrosa xarxa de Rodalies i ha torturat la població indígena. El govern Zapatero –com abans el d’Aznar– tracta Catalunya com la perifèria colonial. Cal no oblidar-ho, perquè, si no, encara els haurem de donar les gràcies. Mentrestant, per arribar a Alacant cal fer en carrilet el bucle d’Albacete i per anar a París cal posar espelmes a tot el santoral.